“Des de dalt del cim el món es veu diferent, més planer”

Vostè té 95 anys, oi?

Sí. A final de mes en faré 96.

I en fa només cinc que s’ha aficionat a l’escalada?

Així és, des que vaig pujar el Pedraforca amb 90 anys.

No havia fet muntanyisme ni escalada mai abans?

No, tot i que sempre m’ha agradat la natura, i ara penso que ja la devia portar a dins, l’afició a l’escalada i a pujar muntanyes.

Quina era la seva ocupació, abans de jubilar-se?

De petit, el meu primer llibre va ser una cabreta; i quan m’hi vaig fer, me’n van portar unes quantes més per fer de pastor. Després de la guerra, el 1947, amb 24 anys, vaig venir al Berguedà. Vaig treballar una temporada de llenyataire: passàvem setmanes vivint al bosc com maquis.

Una feina dura en una època dura.

Ja ho pot ben dir. Al final de la tardor, amb el fred, es desfeien les colles fins a la primavera. Però sense un jornal no podia pagar la pensió: vaig demanar feina en una granja a canvi de llit i menjar, i quan l’amo va veure que no em feia mandra treballar em va contractar i m’hi vaig quedar.

Com es va engrescar a pujar el Pedraforca?

El meu net, que és escalador, m’ho va proposar mig en broma. “Demà a les sis de la matinada hi pujarem”, em va dir; i a les cinc jo ja era dempeus preparat per sortir. Vam començar a pujar fins a un lloc on hi havia dos escaladors més que s’ho estaven mirant. Ells anaven cordats, nosaltres no, i el meu net va treure un mapa per veure per on podríem passar...

No li van fer impressió, aquells cingles?

No, m’ho vaig prendre com una aventura. Vaig veure que els altres dos pujaven per la paret i em vaig adonar que hi havia una cadena per superar el tros més complicat. I els vaig seguir. Quan em van veure arribar darrere seu es van quedar ben parats!

Què li diu la gent quan explica la seva afició?

N’hi ha que diuen que no hi pujarien encara que els paguessin; o que és una bogeria... Però a mi m’agrada: quan arribes al cim el món es veu d’una altra manera, diferent, més planer.

Després del Pedraforca ha pujat uns quants cims més.

Soc nascut a Jaén, a Santiago de la Espada, prop de la Sierra del Segura, però em sento català. I com que la Pica d’Estats és el cim més alt de Catalunya, vaig voler pujar-hi. També he escalat algunes vies a Montserrat, he pujat el Canigó, el Gran Paradiso, a la vall d’Aosta; el Toubkal, el cim més alt del Marroc, a la serralada de l’Atles...

Quina serà la propera ascensió?

No ho sé. Això és cosa de l’equip que m’acompanya, i que m’estima molt!