Enrike Solinís
“Al món de la música clàssica l'honestedat es paga cara”
Músiques sense prejudicis. El cap de setmana passat va actuar amb el seu grup, l’Euskal Barrokensemble, a la Seu i a Ordino, i va fer gaudir el públic tot explorant les connexions entre músiques ben diverses, des del barroc fins a Falla.
“Al món de la música clàssica l'honestedat es paga cara”
El seu grup té una manera ben peculiar d’entendre la música barroca.
Som així. No ens hem dedicat a buscar un estil peculiar, com diu; simplement toquem la música que ens agrada sense cap prejudici.
Tanmateix, vostè ha tocat amb mestres com René Jacobs o Jordi Savall, amb propostes musicals diametralment oposades a la seva.
Precisament Jordi Savall és una de les persones que m’han animat més a fer el que faig i a continuar treballant en aquesta direcció.
Ha rebut premis importants com a intèrpret de guitarra clàssica, podia haver estat un concertista brillant.
No m’imagino tocant el mateix repertori durant quaranta anys, a banda que el món de la guitarra clàssica és molt tancat a altres influències musicals. Quan estava al conservatori ni tan sols s’estudiava la tècnica del rasgueado!
Un altre malentès que desfà als seus concerts és que la música europea és una successió d’èpoques i compositors sense influències d’altres músiques.
Vivim en un temps en què l’intèrpret torna a tenir la darrera paraula sobre el que vol tocar, com passava segles enrere. La música existeix per al gaudi de les persones, no per sotmetre-les a un seguit de convencions. L’execució, en el sentit de reproduir fidelment una partitura, hauria de ser el deu per cent del repertori d’un músic, la resta ha de ser interpretació lliure.
Li preocupa el debat sobre l’ús d’instruments originals?
El que importa per damunt de tot és la sensibilitat. Pròximament enregistraré l’integral de l’obra de Bach; ho podria fer amb qualsevol instrument, però he decidit que ho faré amb un llaüt d’època perquè penso que en aquest cas és l’instrument perfecte.
Va fundar el Barrokensemble quan tenia 32 anys; li va costar molt superar els primers anys?
La gran sort de treballar amb Jordi Savall és que n’aprens de tot. Em va canviar la mentalitat. De manera que amb poc més de trenta anys vaig deixar de fumar i vaig fundar l’Euskal Barrokensemble.
I va deixar de ser només músic per esdevenir també empresari i promotor cultural.
Hem de treballar molt per sortir endavant, com ha de treballar molt un forner o un fuster. Jo em considero un artesà de la música. No tinc res i, per tant, no perdo res per parlar clar, tot i saber que l’honestedat es paga cara al món de la música.
D’ençà del 2006 ha publicat tres discos, quina importància dona a aquest vessant del seu treball?
És una manera més de donar a conèixer el que fem, com els concerts o mitjançant els contactes amb els programadors... Hem de fer una mica de tot per viure.