“Escoltant un disc no pots saber si un músic és bo”

Tot i que és obert a tothom, el curs està especialment pensat per a estudiants de música, perquè tinguin eines bàsiques d’enregistrament per gravar-se a si mateixos. El fet de poder escoltar-te és un complement pedagògic important.

Quines eines hi ha a l’abast?

Podem partir des de qualsevol dispositiu, com una tauleta, un ordinador o un mòbil. Aquests aparells ja disposen d’una gravadora com a aplicació o programes auxiliars com Garage Band. A partir d’aquí, que seria el més bàsic, ja podríem passar a gravadores portàtils digitals o al següent nivell, que ja seria el que podríem trobar en un home studio o en un estudi professional.

Què ha comportat aquesta democratització de la producció musical?

En l’àmbit professional, això ha permès donar autonomia als artistes per poder desvincular-se de productores i fins i tot de distribuïdores. Ara hi ha recursos molt més accessibles, amb una tecnologia que uns anys enrere hauria estat impensable. A nivell d’usuari, ha fet possible una aproximació a tot el món creatiu des d’un àmbit més lúdic: fer loops, crear música a partir de patrons...

Això permet fer música sense saber-ne?

Evidentment. Però la tecnologia també fa possible automatitzar moltes coses que d’altra manera serien molt costoses. Per exemple, si vull utilitzar una orquestra de veritat, suposaria una despesa enorme. En canvi, puc tenir tota una orquestra samplejada al meu ordinador i treballar-la, i fer tota una composició. En tot cas, això no t’eximeix de la part de creació, perquè al final la composició, el treball amb pentagrama i llapis, ha de continuar sent primordial.

Fins a quin punt una gravació ens pot donar pistes sobre la qualitat d’un intèrpret?

Actualment, escoltant un disc no pots saber si un músic és bo. Només escoltant-lo en directe. Les productores estan extremament professionalitzades i hi ha milers de recursos que et permeten cor­regir les imprecisions dels intèrprets.

Per exemple?

Des d’afinadors fins a automatitzadors de tempo. L’accés a certs recursos tecnològics ha anat en detriment de la qualitat dels músics que enregistren. I tot això ha estat degut a la progressiva mercantilització de la música.

Ara sembla que no podem anar a un concert sense gravar-lo amb el mòbil.

És el boom de les xarxes. El fet d’haver-ho de compartir tot s’estén a tots els camps, també el de la música, sense que hi hagi una reflexió al darrere sobre la qualitat d’àudio i imatge dels vídeos que pengem. I aquesta tecnologia està provocant una forma diferent d’entendre la cultura, com si es tractés de fast food.