Hamza Driouich
“El bàsquet em va permetre redirigir la meva vida”
‘Projecte Hamza’ és un documental que explica com el bàsquet va ajudar el Hamza a superar les seves dificultats. 22 anys. Català d’origen marroquí, la seva història encaixava perfectament en el projecte de l’Escola de Valors del BC MoraBanc Andorra i la va venir a explicar al Principat
“El bàsquet em va permetre redirigir la meva vida”
Un bon exemple, el seu amb el documental, de com el bàsquet i la vida poden anar íntimament lligats.
L’esport és un motor d’educació i de guia per als joves. És molt important portar-ho a terme i poder transmetre des de ben petits els valors que atorga l’esport.
Com va sorgir la idea de fer un documental?
Volia ajudar d’alguna manera el país d’origen dels meus pares, el Marroc. Ho volia fer amb el bàsquet perquè hi vaig cada estiu i no veig res relacionat amb aquest món. Vaig parlar amb el Vidal [Sabater, el director] per fer un projecte i portar allà material esportiu i la gran empenta va ser quan l’entrenador del club de Casablanca es va posar en contacte amb mi.
I aquí vostè comença a col·laborar amb ells.
Exacte. Vam començar a enviar material esportiu -sabatilles, samarretes, pilotes...- i volíem donar una eina a aquests joves del Marroc, perquè tinguessin la mateixa oportunitat que vaig tenir jo. Vam arribar allà i tenien tres pilotes comptades, un aspecte que potser aquí no es valora tant. Des del CB Masnou, l’equip on vaig jugar i la Federació Catalana de Bàsquet vam treballar per tal que aquests nens poguessin tenir totes les facilitats. També intentem començar a formar entrenadors i ja hem fet un parell de xerrades.
Tot ve per la seva història personal. Un exemple de superació.
És una història de superació, però com ho són d’altres. Jo tenia una doble actitud i era una persona molt estimada al bàsquet i amb un comportament exemplar i fora d’aquest àmbit era totalment el contrari. A l’escola era l’únic marroquí a classe i es barregen moltes coses i el tracte que rebo de diferents parts, cosa que no passava al bàsquet, i que suposa l’inici del meu mal comportament.
Per què aquest doble comportament?
El bàsquet era la meva zona de comfort. Em sentia com un més i molt còmode amb els companys i l’entrenador. En canvi, a l’institut, no em notava igual.
El seu entrenador va ser el seu referent.
No era, ni de bon tros, el jugador més talentós de l’equip però m’esforçava molt i l’entrenador ho valorava molt. Em donava minuts perquè m’ho guanyava i em va demostrar que si lluites pel que vols, pots. Es diu Xavi Sànchez i ja va deixar el club, el Masnou, però mantenim encara el contacte.
El bàsquet li ha canviat la vida.
El bàsquet m’ha ensenyat, com li deia, que si es vol es poden aconseguir moltes coses. Vaig adquirir uns valors que vaig traslladar a la meva rutina diària, com l’esforç, la constància, el treball en equip o la força de voluntat. D’alguna manera es pot dir tranquil·lament que el bàsquet em va permetre redirigir la meva vida.