“Arriba un moment que els personatges són quasi reals”

Va sortir així. Però et confesso que el que és la trama central sí que hauria pogut ser en una altra època, en un altre lloc. Però en el moment que ho vaig imaginar va ser en el segle XIX.

La novel·la va obtenir el premi Joan Marquès Arbona de la vall de Sóller, a Mallorca. Els premis ajuden a fer-se un lloc al mercat?

Sí, perquè si no és molt difícil. Hi ha molts bons escriptors que els resulta molt difícil que els coneguin o els comprin. I la meva idea va ser presentar-me a un premi i el vaig guanyar per unanimitat del jurat i molt contenta.

A vostè fins i tot li havien ofert fer de negre per a algú. Com recorda la cerca d’una editorial per a la primera novel·la?

Amb la primera novel·la vaig tenir sort perquè tres editorials hi van estar interessades però va ser molta fortuna, tinc amics que són escriptors i que ni els responen. I efectivament m’havien ofert treballar de negre i a més em van intentar convèncer i vaig dir que no, que jo o publicava amb el nom o no ho feia.

‘Sota terra’, quant de temps li ha costat?

És un text que he treballat en més de sis anys, jo reescric molt, treballo molt la trama, l’estructura i els personatges i fins que arriba el moment que sembla que tinguin vida potser he reescrit la novel·la dues o tres vegades. Al final és quan treballo més la llengua.

I també va usar una mica d’experiència personal.

Un periodista em va preguntar dels tres personatges principals, el Jofre, el Climent i la Mariagna, en què m’havia inspirat. I li vaig explicar que el Jofre, que és el personatge psicològicament més complex, s’inspirava en un noi amb qui havia mig sortit. Però agafo alguns trets de la persona i després el personatge pren entitat pròpia i va més enllà.

Amb sis anys treballant-ho, s’acaba convivint amb els personatges?

Al final me’ls crec. García Márquez, de vegades, quan se li moria algun personatge se n’anava a plorar a l’habitació. I jo arriba un moment que me’ls creia, que eren quasi reals, i crec que això es transmet una mica al text.

Tot arrenca amb un segrest...

Al Jofre li agrada una noia, demana el permís de visita que és el que es feia a Catalunya en aquella època entre persones de cert estatus i l’hi deneguen. Però com que és una persona que cosifica, que vol una cosa i la vol, decideix que tant si com no la tindrà i hi ha el segrest. I a la novel·la, a banda de tota la intriga i la trama, es veu com els diferents personatges evolucionen amb la situació.

Pensa dedicar-se exclusivament a la literatura?

A la llarga m’agradaria. El que passa és que és difícil. Però espero algun dia aconseguir-ho.