“La il·lusió més gran de tot immigrant és tornar a casa”

En el meu cas va ser per motius professionals. Volia aprofundir en teatre físic i màscara, i a Barcelona és on hi ha les millors escoles d’aquestes tècniques teatrals.

L’obra que representarà neix de la seva experiència personal?

Arran d’un viatge a Nova York el gener de 2015 vaig poder treballar amb una companyia on tots els actors érem immigrants. Aquesta circumstància va aguditzar la meva necessitat de tractar el tema des de l’escenari. Vaig entrevistar més de seixanta immigrants, i a partir d’aquestes converses va sorgir la llavor de l’obra.

L’obra comença fent referència a l’‘Odissea’. Tanmateix, Ulisses, més que un immigrant, és algú que vol tornar a casa.

És cert, però en les converses amb persones que han marxat del seu país tots coincideixen que, independentment del motiu de la partida, la seva il·lusió més gran és tornar a casa. Per això la història d’Ulisses serveix com a fil conductor de les diverses històries que s’entrellacen a l’obra.

Un dels personatges és precisament un immigrant que torna a casa després de 25 anys, però la tornada és encara més dura?

Quan travesses una frontera per viure en un altre país, encara que sigui de manera perfectament legal i que et rebin amb els braços oberts, dins teu s’instal·la un sentiment de no-pertinença que mai no acaba de desaparèixer; i quan, al cap dels anys, pots tornar al teu poble i veus com ha canviat el paisatge, la gent, llavors la sensació de desarrelament i de soledat és molt gran.

Aquest personatge diu en un moment de l’obra que “calen més collons per quedar-se que per anar-se’n”; no és un retret massa dur per als que han hagut de marxar?

Ho és. No són paraules meves, però, sinó d’una de les persones que vaig entrevistar. Vaig dubtar, però les vaig incloure a l’obra perquè no volia escriure un text basat en xifres, sinó una història que reflectís els molts i diversos punts de vista, sovint ignorats, que hi ha rere el fenomen de la immigració.

També dona veu a un metge forense.

Quan treballàvem la dramtúrgia va sorgir la pregunta de què se’n fa amb els cossos sense identificar, i aquesta qüestió ens va portar al personatge del forense, que té una feina realment dura. A l’obra, però, és l’encarregat d’inventar-se una història per a cada una de les persones sense nom que li arriben a la taula d’autòpsies. És també qui obre una petita finestra a l’esperança.

Malgrat afirmar que ni tan sols un cop morts som tots iguals.

És que no ho som. Pensi en els cossos oblidats en una fossa comuna perquè ningú no els reclama, fins i tot en cas que els hagin pogut identificar, pels problemes econòmics i legals que això suposaria per a la família.