Dubai
Paradís, infern, la vida que bull
Paradís, infern, la vida que bull
Vist des del cel, des d’un avió que arriba en plena nit i comença a baixar sobre l’aleshores ja freda sorra del desert, Dubai es dibuixa com un grapat de diamants que algú ha deixat dispersar caòticament, ordenats, però, per fileres ben arrenglerades de focus de llum daurada. Aterra el viatger aleshores amb la imaginació captivada per una visió pròpia de les Mil i una nits. Transita després per aquell gegantí aeroport on van a parar milers de vols diaris que solquen el món en totes direccions. Kilòmetres i kilòmetres, li sembla, d’instal·lacions aeroportuàries. I quan per fi surt a la nit dubaitina i el cotxe comença a córrer cap a l’hotel ha de fregar-se els ulls: l’expectativa es transmuta i el que veu no li provoca pensar en un conte de Sherezade sinó en la visió postapocalíptica de Blade Runner. Els enormes edificis de ciment gris proliferen sense més treva que tristos descampats polsegosos, exagerades moles grises competint per amagar el cel.
Per sort, la vida no és paradís ni infern, sinó una certa dosi de cada. Així que quan s’aixeca d’una nit de poc dormir i pot fer finalment una ullada justa al voltant descobreix que la ciutat, com tota obra humana, és rica en matisos. El viatger, que s’allotja en un hotel de Sharjah, districte dubaití que pugna per convertir-se en un focus cultural que irradiï no sols els Emirats Àrabs sinó tota aquella àrea geogràfica, haurà de sortir a explorar i jutjar per si mateix si allò és cel o infern. Se sorprendrà segurament de comprovar que els locals a penes caminen: allò que el desert no ha cedit als gratacels –crescuts arbitràriament, sense cap pla urbanístic, està clar– es reserva per als cotxes. Lògic, s’ha d’admetre, no aventurar-se lluny dels recintes amb aire condicionat –a temperatura polar– atès que un migdia de desembre s’assoleixen els 30 graus a l’ombra. Però si l’arriscat viatger gosa contravenir els hàbits locals i descobrir la ciutat a peu, descobrirà una ciutat que depara l’skyline cosmopolita, les famílies surten al capvespre a buscar el fresc de jardins sota les palmeres, els tristos vaixells de pescadors, les corprenedores dones tapiades en negre. La vida que bull.
Recomanem
La cova d’Alí Babà Com una immensa cova d’Alí Babà farcida d’or: el soc. Amb les peces més denses i recarregades que hom pugui imaginar. I paciència amb els enganxosos comerciants.