"L'escriptura, l'art, és l'únic que ens pot fer transcendir"

Doncs, sí. Quan vaig decidir presentar-me a la darrera edició del premi Vent de Port vaig pensar que si volia tenir alguna opció en un certamen tan exigent calia escriure un relat ben original. Tanmateix, el faune és un personatge que ja sortia a Aiguafoc, un llibre de poesia que vaig publicar el 2016 a l’editorial Salòria.

Té relació amb la dualitat entre una natura material i una natura mítica que la crítica veu en la seva obra?

Més aviat és una referència a una certa idea d’espiritualitat de la natura en el sentit clàssic, panteista. Si retrocedim en la història trobarem que els nostres avantpassats de les viles fundades pels romans retien culte als faunes com una de les moltes deïtats que habitaven el bosc.

D'on sorgeix aquesta mirada seva envers la natura?

Jo vaig néixer en una família humil de pagès. A les feines del camp, el pare encara feia servir mules, i jo anava sovint amb ell i l'ajudava en la sembra i en la collita. L'experiència d'aquells anys ha estat sempre molt present en la meva vida, fins al punt que a l'hora de cercar la inspiració per a escriure sempre vaig a parar al món rural.

La crítica també destaca el “lèxic genuí” que fa servir, tot i que altres parlen de la dèria per recuperar paraules rares.

Diria que la realitat es troba a mig camí. Crec molt en la força orgànica de les paraules i sovint miro de recuperar paraules autòctones; en part per marcar un estil més propi, i també perquè penso que, per la seva sonoritat o per la seva polisèmia, aporten més força expressiva al text.

Encara que molts lectors en desconeguin el significat?

Totes les paraules que faig servir són al diccionari, i la gran majoria encara es poden escoltar en la parla dels padrins dels pobles. Entenc que tots els idiomes evolucionen amb el temps, però alhora penso que els que ens dediquem a escriure hem de tenir la llibertat de triar les paraules que considerem més adequades en cada moment.

Un poema seu parla de “la por de caure en el pou de gel de l'oblit”. La té vostè, aquesta por?

L'escriptura, l'art, és l'únic que ens pot fer transcendir. Per a mi és molt important, és com una religió; per tant, com més enllà pugui arribar, millor.

A la recent Fira del Llibre del Pirineu es va parlar d'instituir una mena de segell per als llibres pirinencs. Hi està d'acord?

Es va debatre la idea, però de moment no ha anat més enllà. Jo no en soc gaire partidari, perquè el Pirineu és un territori molt divers. Crec que tinc més en comú amb un escriptor de la plana de Lleida que amb un de l'Empordà, perquè, si més no, compartim la mateixa variant de la llengua.