Maria Ruzafa
“Ja era hora que es fes una mica de cas al futbol femení”
Una de les jugadores amb més incidència en el joc de l’Enfaf i de la selecció de futbol. 21 anys. Estudiant d’il·lustració al centre universitari de disseny BAU, a Barcelona, somia que el creixement mediàtic del futbol femení a Espanya pugui esquitxar d’alguna manera Andorra.
“Ja era hora que es fes una mica de cas al futbol femení”
La seva relació amb la pilota i el món del futbol ve des del bressol.
Pràcticament! (riu). Crec que tenia només dos anys quan començava a cantar l’himne del Barça i ja demanava que em regalessin el vestit de l’equip. Vaig començar a jugar a futbol sala amb nens, al Sant Julià, i era l’única nena. Més tard, quan feia l’ESO, ja vaig saber que hi havia un equip femení a Escaldes, l’Enfaf, i hi vaig anar a provar.
I ja no s’ha mogut.
No, no. Fa 10 anys que soc al club, des de sisè de primària. La il·lusió per jugar la tinc sempre i des de fa uns tres anys que m’he començat a plantejar si m’hi podria dedicar o si es pot viure del futbol.
El ‘boom’ del futbol femení ha ajudat, entenc.
És des d’aquest esclat mediàtic que ho penso més. Ja era hora que se li donés una mica d’importància al futbol femení. Fa anys que existeix i sembla que ningú se n’hagi adonat fins ara. Fins que no surts als mitjans no hi ets i les xarxes socials també han jugat un paper molt important en aquest creixement. Ara, a Espanya, els diaris i la televisió fan més cas al futbol femení i fins i tot Gol Televisión.
A Andorra queda moltíssima feina per fer.
Malauradament, sí. Crec que costarà bastant que aquí se li doni certa rellevància al futbol femení. Només hi ha un club, l’Enfaf, i no hi ha cap lliga i sembla que per poder créixer hem d’acabar marxant.
Estudiant d’il·lustració a Barcelona, com es gestionen els estudis, els entrenaments i els partits?
A l’equip som tres noies que estudiem a Barcelona, la Iria [Domínguez], la Sònia Carrancà i jo, i des de la temporada passada entrenem amb el Martinenc. Això ens facilita molt la tasca a l’hora de preparar els partits.
En un futur li agradaria jugar fora d’Andorra?
Sí, la veritat. Tothom vol créixer, tot i que, ara mateix, és complicat. En jugar a Andorra i estudiar a Barcelona ens paguen els viatges i no tenim cap despesa, però hi ha equips a Barcelona on, fins i tot, has de pagar per jugar.
Quin balanç fa de la temporada passada?
No vam acabar malament classificades, ni de bon tros [l’Enfaf va ser 6è amb 37 punts], però trobo que vam empatar massa partits. En l’àmbit personal em queda la sensació que podia haver fet una mica més, tot i haver jugat 28 partits i marcat vuit gols.
Ara toca fer un pas endavant.
Hi estic d’acord i per això ara toca atacar l’ascens a Preferent. Tenim nivell per fer-ho i treballem molt. Mereixem que tota aquesta feina es vegi en els resultats. Mantenim pràcticament tot l’equip i s’hi ha incorporat la Marina [Fernández], que estava a l’AEM.