“Els adolescents hi són per plantar cara a pares i mestres”

És un títol d’un llibre que, curiosament, en el món de l’educació ha tingut un èxit estrany, perquè té moltes edicions i s’està traduint a llengües diverses per ajudar a educar els nostres adolescents.

I què explicarà demà?

La reflexió de fons és que ja que l’adolescència és obligatòria, els pares han de fer memòria de com eren ells quan eren adolescents fa trenta anys. I hem d’aprendre dues coses. Una, com els mirem, és a dir, no podem veure primer problemes i després adolescents. I dos, hem de continuar educant-los i la pregunta és com.

Com?

Hem de veure com gestionem qüestions inevitables de l’adolescència actual com potser la gestió dels conflictes perquè els adolescents hi són per plantar cara a pares i mestres i per reafirmar-se contra nosaltres. Per tant hem de negociar els conflictes. I també hem de saber gestionar els riscos. L’adolescent ha d’experimentar, ha de provar, està dins d’una societat plena de riscos i ha d’aprendre a gestionar aquest món.

Els pares i els mestres han de tractar diferent els adolescents?

A casa, els pares tenim l’obligació d’angoixar-nos. A l’escola tenim l’obligació de contextualitzar i de relativitzar i que el jove vegi un adult amb capacitat d’entendre que és un adolescent.

Es pot ser pare i amic i professor i amic de l’adolescent?

En el cas del pare o la mare, no. Han de ser pròxims, que mostrin curiositat pel seu món i que engeguin la cavalleria a la primera. Per molt enrotllat que sigui el pare o la mare, el fill o filla dirà: “Tu no m’entens”, perquè està vivint en un altre món. En canvi, l’educador pròxim, el tutor o la tutora, ha de ser una persona amb la qual l’adolescent pugui parlar de tot. Mai serà un col·lega, però sí un adult interessat pel seu món.

Des del 1974 es dedica als adolescents. Són igual els d’ara que els de fa quaranta anys?

Tota la meva vida ha estat un intent de respondre de noves maneres a una realitat que anava canviant. I que ara canvia més acceleradament. Jo vaig començar a treballar amb xavals de carrer en un moment que no hi havia adolescència. Jo soc al Baix Llobregat i soc dels quinquis de la perifèria. En aquell moment no hi havia història de l’adolescència. Van haver de descobrir que no es podien posar a treballar quan acabaven la primària. Hem passat del món de l’heroïna al de descobrir que l’adolescència era per ser feliç, fins al de les pantalles.

Com podem fer entendre a un adolescent que el que veu com un gran problema no ho és?

El que no hem de fer és relativitzar-lo. El que un adult no veu com un problema per a un adolescent, pel seu estat emocional, ho és. Necessiten el suport d’una persona adulta que no s’espanti.