“El TDAH és com una orquestra sense partitura”

Sempre que parlo amb les famílies els poso el mateix exemple. Ens hem d’imaginar que el cervell és una orquestra i que, com totes les orquestres, té un director que guia, planifica i desenvolupa les feines executives. Doncs a l’orquestra de les persones amb TDAH el director està perdut.

Què vol dir?

Doncs que el director hi és però en lloc de seguir la partitura va per lliure. És per això que sorgeixen conductes impulsives, com ara interrompre els altres, o sorgeixen impulsos que no poden o els costa controlar.

Però si el director hi és, poden trobar fórmules que els ajudin a tranquil·litzar els impulsos?

Exacte, en els darrers anys s’han desenvolupat moltes teràpies i mètodes per enfocar-ho. Des de les associacions s’està fent molta formació en centres educatius, per exemple, per ajudar a conèixer millor aquest trastorn. Els tractaments farmacològics només s’utilitzen per a casos moderats o greus.

Com va néixer el seu interès en aquesta patologia?

Al meu germà li van diagnosticar TDAH a principi dels vuitanta, quan encara no hi havia gaire informació sobre el tema. Els meus pares van haver de formar-se per si mateixos, llegir molts articles i anar buscant els mètodes més adequats per encarar-ho. Ara la situació ha canviat molt i hi ha molta més informació.

Així i tot, no deu ser fàcil. Què els recomanaria a les famílies que reben aquest diagnòstic?

El primer pas és acostar-se a les associacions més pròximes, però també és molt aconsellable anar a xerrades i buscar espais on compartir experiències i recursos amb famílies que viuen una situació semblant. I alhora ens hem d’assegurar que reben l’atenció mèdica necessària.

Falten recursos públics?

A Catalunya, sí. A vegades ens trobem que un pacient ha d’esperar tres mesos per fer una visita quan necessitaria un seguiment més constant. Cal donar cobertura suficient a aquest tipus de trastorns. A escala mundial el pateix entre un 5% i un 7% de la població i, tot això, encara hi ha persones que neguen la seva existència. El TDAH és una realitat i les evidències mèdiques ho confirmen.

Abans es deia que algú que patia dislèxia no podia arribar a res a la vida, considera que passa això amb el TDAH?

Existeix un estigma, sí. Hem d’entendre que les persones que tenen TDAH i altres trastorns mentals tenen fortaleses i defectes, com tothom. Existeixen estratègies per aconseguir que els sigui més fàcil estudiar o concentrar-se, que és el que treballarem a la xerrada. Es tracta d’aprendre a sortejar els hàndicaps que tenim cadascú per treure el millor de nosaltres.