“Molts fills i nets d'exiliats a Mèxic encara parlen català”

Va ser arran d’un treball de recerca per a la Fundació Josep Irla, orientat a recuperar la memòria del republicanisme. Vaig passar un mes a Mèxic entrevistant familiars d’exiliats, alguns dels quals eren parents de Bartomeu Rosique, Enric Canturri i Blai Martret.

Es manté viu, el record dels exiliats republicans a Mèxic?

Molts dels descendents encara parlen català, perquè per a ells és una manera de mantenir vives les seves arrels. Els catalans arribats a Mèxic van mantenir molta relació entre ells. L’Orfeó Català de Ciutat de Mèxic, que conserva un arxiu de primer ordre sobre l’exili republicà, va arribar a tenir un miler de socis (ara n’hi ha al voltant d’un centenar).

Els va ser fàcil adaptar-se a la societat mexicana?

En general, els exiliats a Mèxic eren gent molt ben preparada; però es van haver de reinventar, és clar. Blai Martret, per exemple, va exercir com a veterinari. I el cas de Bartomeu Rosique també és molt interessant.

Faci-me’n 5 cèntims, si us plau.

Rosique va néixer a Cartagena. Va estudiar medicina, però no va acabar la carrera, i més tard va treballar com a caixista a una impremta de la Seu, on va ocupar el càrrec de secretari d’ERC a l’Alt Urgell i també va ser jutge de pau. I, finalment, a Mèxic va treballar com a editor.

Com és que, vivint a la Seu, no van cercar refugi a Andorra al final de la guerra?

Suposo que, en aquells moments, temien que la policia franquista no tingués cap impediment per travessar la frontera i detenir-los en terra andorrana. A banda que Mèxic va ser un dels països més receptius a l’exili republicà. De fet, va ser el primer país a acollir el govern de la República a l’exili, i fins al 1977 el va reconèixer com a govern legítim d’Espanya.

Quines preguntes de l’exili mexicà queden pendents, tot i haver-hi força estudis publicats?

Nosaltres sabem com va acabar la pel·lícula, però no sabem com la van viure la major part dels exiliats. Molts pensaven que tornarien en acabar la II Guerra Mundial, i va resultar que no. La neta d’un exiliat em va explicar que el seu avi va morir poc després que Franco, i ella està convençuda que va morir de tristor en veure que ni amb la mort del dictador tornaria la república a Espanya.

La Llei de memòria històrica és una bona eina per reivindicar els exiliats que no van tornar?

La llei ha arribat tard i és una eina molt feble, com ho demostra la gran quantitat de víctimes que segueixen en fosses comunes o a les cunetes. Veritablement, és una vergonya que un partit com el PSOE no tingui el valor de dignificar d’una vegada les víctimes de la dictadura.