“Tinc el dret de passar-m'ho bé fent el que m'agrada”

Em considero una persona normal i un músic convencional, amb inquietuds artístiques i comunicatives, amb passió i dedicació en el que m’agrada, i una mica capgròs.

És la primera vegada que toca a Andorra?

Sí, és la primera vegada que toco aquí i la segona que visito el país. Hi vaig estar per primera vegada de turisme hivernal farà uns 30 anys.

Què significa per a vostè tocar a Andorra?

Doncs una autèntica meravella perquè soc un friqui, i penso que Google Maps és la millor aplicació de la història tecnològica. Soc dels que viatgen des de casa amb el mòbil a través de l’aplicació i em sembla un puntazo afegir un altre país a la llistat de llocs on m’han donat l’oportunitat de presentar les meves cançons.

Quants anys fa que es dedica a la música?

En la música es pot dir que hi he estat tota la vida, de petit ja cantava al cor del col·legi i crec que tenia 13 anys quan ja freqüentava els locals d’assaig de la Corunya i feia els meus primers bolillos amb els meus amics al Bar de Los Ron, ja desaparegut. Professionalment pocs anys, es podria dir que el projecte actual és el primer que em dona per menjar.

Com definiria el seu estil?

Ni idea, no sé el que faig ni com he arribat fins aquí. Vaig estar sempre fent rock i derivats, després vaig tenir un món descobert amb l’electrònica i després em vaig cansar de tants cables i vaig tornar al principi de tot, a la música acústica i popular. Per alguna raó alguns mitjans em posen al sac de l’indie i del folk, uns altres amb els cantautors. Només sé que defenso el meu dret a passar-m’ho bé fent el que m’agrada.

Què podrem veure demà en el seu concert?

Aquest dissabte presentaré el meu segon àlbum, titulat El eterno telonero, encara que també tocaré cançons del primer disc. Una volta de rosca i un nou trencament de guió. Ho faré en format en solitari i per primera vegada a Andorra.

És un món sacrificat?

Per a mi no. Hi estic acostumat. Sí que és una mica fotut en el sentit que és poc just, o potser perquè existeix un punt hipòcrita en alguns casos, però res allunyat del dia a dia que un es troba a la vida. No pretenc canviar res, accepto el repte i ja es veurà on acabem cadascú. Jo és que vaig molt al meu aire. El camí i el ritme el vaig marcant jo aprofitant les oportunitats que a un li poden aparèixer al davant.

Es veu tota la vida en un esce­nari?

D’una banda, sí, suposo que amb un altre ritme i inquietuds. Però d’una altra veig molt normal que hi hagi gent que s’aparti cansada de les condicions que tenim.