“La meva satisfacció és sobretot normalitzar el càncer”

Jo ja tenia al cap fer alguna cosa així, soc infermera i la fotografia és un hobby, una passió, i volia fer un projecte de fotografia terapèutica. I vaig pensar en un projecte de càncer de mama. Al cap d’un temps em van diagnosticar a mi.

Quin cop.

Sí, llavors em vaig plantejar que no era el moment, però després de pair una mica la notícia vaig decidir que era el millor remei, que jo mateixa l’estava patint i podia transmetre a través de fotografies el que pot sentir una malalta de càncer.

Devia ser dur emocionalment i físicament.

Clar, clar. Estava en ple tractament, acabava de començar com aquell que diu, i no sabia com em trobaria ni si seria capaç d’aguantar-ho a nivell emocional però la cosa va anar fent-se, em trobava amb ganes, i és que és una malaltia molt freqüent, molt habitual i encara ens hem d’amagar. Vas pel carrer i la gent et mira si vas amb mocador o amb el cap calb descobert. No pot ser, s’ha de donar visibilitat a la malaltia i normalitzar-la.

L’exposició és això, un cop de realitat?

Les fotos mostren la realitat del que és patir un càncer de mama, les seqüeles que et deixa el tractament, la quimio, la cicatriu de l’operació, les cremades al pit de la radioteràpia. És la realitat de la dona que ha patit un càncer de mama. També amb un missatge positiu al darrere, és una malaltia greu però és la teva realitat i no vol dir que t’hagis de morir. Passarà tot això però al final la recompensa és que si s’ha diagnosticat a temps i tot va bé et cures. Per això també he inclòs fotografies de dones que han superat la malaltia i porten una vida normal.

Jo soc la vida, per què?

Crec que és un sentiment general que et diuen “càncer” i el primer que sents és por. Però quan l’acceptes com a part del procés de la malaltia t’adones que tens molta més fortalesa. Per això aquest títol, Jo soc la vida, aquest missatge positiu, aquesta fortalesa que de cop emergeix.

Vostè és infermera, la professió l’ha preparat més per a la malaltia?

No, no, jo en aquell moment era malalta. Quan et toca a tu la cosa canvia. A més és que tampoc no era bo, buscava informació, anava més enllà i això pot fer més mal que bé. Fins que vaig decidir que això m’estava fent mal i vaig deixar de buscar i fer de malalta, deixar-me portar i confiar en els metges.

Va costar molt trobar dones disposades a fotografiar-se?

No, no. Se’m va ocórrer demanar ajuda al Col·legi d’Infermeria que de seguida van creure en el projecte, van fer difusió i la resposta va ser súper positiva.

Satisfeta amb l’acollida?

Si puc ajudar una sola dona jo em dono per satisfeta. No busco una altra cosa, la meva satisfacció és ajudar, conscienciar i sobretot normalitzar el càncer.