“L'art transforma el que veus i ajuda a eixamplar la ment”

Fins ara no hi ha hagut cap incident en aquest sentit. De fet, la idea que serveix de fil conductor a l’exposició és que una cicatriu no és res que ens hagi d’avergonyir; no és una imperfecció del cos, malgrat que un cos amb cicatrius no estigui dins l’ideal de bellesa de la nostra societat.

A la nostra societat, sobretot a les grans ciutats, hi conviuen estereotips estètics ben diversos.

És cert que convivim gent molt diferent amb preferències estètiques molt diverses. Però també és cert que hi ha un estereotip de bellesa que consisteix a tenir un cos perfecte, amb la pell blanca, sense pèl, sense arrugues i sense marques. I sovint aquest cos ideal esdevé una mena de tabú que afecta majoritàriament les dones, i especialment en l’adolescència, quan som més impressionables.

Ha triat, però, una manera molt pulcra de tractar el tema, tot i partir d’experiències traumàtiques.

Perquè precisament volia mostrar aquestes experiències d’una manera bella. I, al mateix temps, per responsabilitat amb la gent que em va fer confiança i em va explicar la causa de les seves cicatrius. En certa manera, la mostra és també un petit homenatge a aquestes persones.

Als seus treballs sol haver-hi una bona dosi d’humor. Aquí, però, no és el cas.

Amb el meu treball vull que l’espectador reflexioni, s’emocioni, i també que trobi un motiu per riure, però en aquesta exposició és cert que el tema deixa poc marge per a l’humor. Només hi ha una certa dosi d’ironia en un parell d’obres, perquè corresponen a l’experiència de persones que conec, i també en el títol de l’exposició.

Un títol que ben bé es podria entendre com una imprecació.

És una expressió que té més d’un sentit. Per exemple, sargir la pell com qualsevol altre teixit. O com una crida a continuar avançant malgrat les ferides de la vida, perquè mentre ens puguin sargir vol dir que encara som vius...

Com és que ha fet servir tantes tècniques diferents per a les obres d’aquesta mostra?

Ja m’agradaria saber expressar tot el que vull amb una única tècnica o dos, però no me’n surto. És el tema el que em marca de quina manera l’he de treballar, i això sovint m’obliga a aprendre alguna tècnica que no havia fet servir abans i que potser no tornaré a utilitzar en molt de temps.

Com a professora d’Educació Visual que va ser, com recomanaria apropar-se al seu treball?

L’art transforma el que veus i ajuda a eixamplar la ment. Per això, en general, és recomanable contemplar cada obra des de diferents costats i fixar-se en els detalls, sobretot en els que no quadren.