“Cal un circuit estable per a la música d'arrel tradicional”

Aquest és el problema, que no hi ha gaire bibliografia. Hi ha un ampli repertori per a cada instrument per separat, però no se n’ha parlat gaire de tots dos com a binomi. A banda que la música d’arrel tradicional s’ha transmès al llarg dels temps de manera oral principalment.

Què hi afegeix aquest taller a les classes que fa durant el curs a l’Escola Folk del Pirineu?

Durant el curs, els alumnes estudien l’instrument que han triat i només toquen plegats de manera esporàdica. Al taller volem promocionar aquesta formació, treballant aspectes com l’acompanyament, l’afinació, que aprenguin a escoltar-se els uns als altres, etc. Ja vam organitzar un taller semblant el 2018 i va anar força bé.

Va començar a estudiar l’acordió precisament a Arsèguel, amb l’Artur Blasco i el Francesc Marimon com a professors; com recorda aquells anys d’aprenentatge?

Llavors feia uns deu anys que s’havia posat en marxa la trobada d’acordionistes a Arsèguel, i Francesc Marimon estava enllestint el primer mètode d’acordió en català. Hi havia un ambient molt familiar, molt casolà. Actualment, tot i que l’acordió segueix sent un instrument minoritari, els estudis s’han normalitzat molt i bona part dels alumnes ja orienten la seva formació com una professió.

Va completar la seva formació a França, Escòcia, el Quebec... Com a intèrpret i com a compositora, què ha incorporat de les tradicions musicals d’aquests països?

L’acordió diatònic és un instrument amb diferents morfologies, i, a cada país, aquestes diferències es reflecteixen en el repertori i en la tècnica. Com a intèrpret i com a compositora, aquesta diversitat és una sort, perquè em permet prendre petits préstecs d’aquí i d’allà i aprofundir en un aprenentatge que, d’altra banda, dura tota la vida.

Més tard, ha tingut ocasió de tornar-hi, però per difondre la música d’arrel catalana.

Quan surts fora t’adones que hi ha molt interès per conèixer la nostra cultura i el nostre patrimoni musical. I a més hi ha gèneres musicals com la sardana, la rumba, el ball pla o les havaneres que els enganxen de seguida.

De vegades fa l’efecte que la música tradicional es mou dins un cercle que costa de trencar.

La meva impressió és que hi ha un munt de projectes engrescadors, però falta un circuit estable on poder-los presentar al públic; i també cal més ressò mediàtic, perquè, tot i les xarxes socials, sense l’altaveu dels mitjans de comunicació costa més que la música d’arrel tradicional arribi a l’agenda dels programadors públics i privats. Tot i que els que s’arrisquen repeteixen sovint.