“Patir assetjament escolar és un autèntic infern”

Com és el dia a dia d’un nen que pateix assetjament?

Patir assetjament escolar és un autèntic infern. Per anar a l’escola has de buscar una motivació cada dia sabent que el que t’espera allà és un autèntic horror. I a més amb l’agreujant que cada dia és pitjor, cada dia et fan més petit independentment del cos que puguis tenir, i arribes a normalitzar que et mereixes tot el que t’està passant i ho justifiques. És una etapa dura i pràcticament impossible de gestionar.

Com pot ajudar altres joves la seva història personal?

Connecto amb els nens perquè elsexplico històries reals. No porto ni powerpoints ni estadístiques. És cert que amb els anys s’ha avançat en protocols, lleis i prevenció però el problema segueix sent el mateix i hi ha molta feina per fer. Amb la història real, els infants veuen en moltes ocasions que no són bromes i són capaços de posar-se a la pell del que ho pateix i entendre que si no ho denuncien es converteixen en còmplices. Tant els xavals com els pares acostumen a quedar tocats, en el bon sentit de la paraula, i reaccionen positivament. És igual d’important que pensin en el que estan fent com en el que estan deixant de fer.

Què és el que el va fer dir prou?

Vaig arribar a l’extrem de l’intent de suïcidi. Vaig estar al costat del penya-segat. Qualsevol persona que arribar a aquesta situació no ho fa perquè no vol viure més, sinó perquè té una càrrega tan pesada que no pot més i vol deixar de patir. No es tracta de valentia ni covardia, sinó de desesperació.

Què el va ajudar a sortir-se’n?

El suport de la meva família i el bàsquet. Sempre he destacat molt per la meva altura. Amb 12 anys ja feia 1,82 metres, amb 14 feia 1,98 i amb 15 ja passava els dos metres. La gent només veia el meu cos i jo era un nen com un altre qualsevol. El bàsquet em va fer veure que allò que pensava que era un càstig, el meu cos, en realitat ha sigut una de les millors virtuts que he tingut i que m’ha permès jugar professionalment.

Es pot arribar a perdonar?

Una de les feines més complicades és la del perdó. Passen els anys i són situacions que les vas apartant i no ets conscient de com et poden afectar en el teu dia a dia. Els sentiments de ràbia i rancor existeixen. I treballar el perdó és una tasca molt dura i t’equivoques moltes vegades. Però cal canviar el llenguatge interior per poder començar a construir de forma positiva. Arribar a aquest punt no és gens fàcil però és possible. Per això un dels meus compromisos és fer visible el problema, trencar el silenci i que no es justifiqui dient que són coses de nens.

Com ajudarà la jornada d’avui?

Parlem de l’assetjament com s’ha de fer, sense filtres. Per poder actuar primer cal que tot el sistema entengui la gravetat. Esperem que la campanya es converteixi en un referent.