Ruth Casabella
“Parlaré de drogues, sexe i de la vida d'una dona poc formal”
Imparteix avui (20 h) una xerrada sobre Marchesa Casati al Taller tèxtil i de vidre. La conferència s’emmarca en el cicle de xerrades ‘Per amor a l’art’, que enguany celebra la tretzena edició i que té com a objectiu apropar l’art a tothom d’una forma distesa
Qui va ser Marchesa Casati?
Marchesa Casati era una mecenes de principis de segle XX que va tenir una vida molt intensa. Es va relacionar amb intel·lectuals i artistes de principis de segle fins als anys 30. Va viure en escenaris fantàstics com en un palau del gran canal de Venècia, al París dels anys 20 a l’illa de Capri. Ella era membre d’una de les famílies més riques d’Itàlia però va acabar totalment arruïnada i vivint sola a Londres.
El títol de la xerrada incorpora la frase ‘L’esperit indomable d’una dona intensa’.
Sí, perquè, parlant clar, Casati era un pendó. Va viure molt intensament, va tenir múltiples relacions i no es va conformar a ser la típica senyora de l’aristocràcia europea que va de ball en ball, de recepció en recepció. Ella volia més. I a la seva vida es va creuar un personatge, Gabriele d'Annunzio, un poeta italià, que diuen que d’alguna manera la va revolucionar. Bé, això és el que diuen, però jo crec que ella ja era diferent i d’Annunzio només li va fer una empenta.
Què significa que es va revolucionar?
Ella canvia el seu look, entre altres coses, es tenyeix el cabell de vermell, i comença a contactar amb artistes, a col·leccionar obres d’art i a tenir la voluntat de ser ella una obra d’art. I la veritat és que transforma totalment la seva vida i deixa de ser la típica senyora de l’època i es rodeja de les persones més interessants de principis de segle. Va muntar unes festes increïbles, va ser pionera de les performances, del body art, va tenir una col·lecció d’obres en què ella era la protagonista i es calcula que van arribar a ser 130 obres. Va ser tot un referent. Però s’ho va gastar tot i va acabar, com deia, sola a Londres, només amb l’ajuda de la seva neta, que sentia una gran admiració per la seva àvia.
Es podria considerar un símbol feminista?
No, gens. Ella de feminista no en tenia res. Si el feminisme és la igualtat entre homes i dones, ella en cap moment va reflexionar sobre això. És més, ella creia en la desigualtat. Pensa que, en mig del context de la primera Guerra Mundial, ella estava tranquil·lament a Venècia i l’únic que la preocupava era que la Guerra no perjudiqués el muntatge de les seves festes. Sí que és cert que va fer coses diferents, coses que les dones en aquell moment no podien fer, però en cap moment tenia aquesta consciència de buscar la igualtat.
La xerrada forma part d’un cicle que es diu ‘Per amor a l’art’. En què consisteix? Som un grup de companyes del comú d’Escaldes que oferim aquestes xerrades al taller tèxtil i de vidre que tenen com a fil conductor presentar l’art d’una manera distesa, lúdica i molt poc formal, no avorrida. Dimecres parlaré de sexe, de drogues i de la vida d’una dona molt poc formal.