“Mai hauríem imaginat que el club arribaria on és”

El 12 de juny del 1970, un grup de joves aficionats al bàsquet van reunir-se per crear els estatuts d’un nou club, el Club de Basket Les Escaldes Engordany, la llavor i l’equip embrionari del MoraBanc Andorra. Un tret de sortida d’una història que ja fa mig segle que va apujar el teló. “50 anys! Es diuen aviat, eh? En tenia 16 i acabats de fer. Èrem una bona colla, sí. Em venen molts records i és un orgull veure créixer el club com ho ha fet”. Qui parla és Vicenç Alay, membre d’aquella primera plantilla i d’una estirp lligada per saecula saeculorum a l’entitat tricolor. Fa 50 anys poc es podia imaginar aquell grup de malalts de la cistella que el club que estaven creant pogués arribar als límits actuals. “No, ja et puc assegurar que no. Mai ens ho hauríem pogut imaginar”. Alay mastega cada record i ho fa amb una precisió fantàstica: “Jo era molt jove, estava estudiant el Preuniversitari i va confluir gent de molta varietat. Uns veníen de l’Escola Espanyola, que havien començat a jugar a bàsquet amb 12 o 13 anys amb el professor ‘Pito’ Pons, allà a Ciutat de Valls”. A aquest grup es va afegir gent que ja havia jugat a la Seu, al Sedis, o d’altres equips i joves procedents de França residents al país i aficionats al bàsquet. “L’esport rei era el futbol i a Andorra no hi havia tradició de bàsquet. Tot va sorgir arran de la col·locació de les cistelles a alguns col·legis i de nanos que es van aficionar a jugar”, explica amb entusiasme. Neix el club amb Magí Maestre com a primer capità de vaixell i els recordats partits a la sala de festes d’Escaldes: “El comú ens va donar tota classe de facilitats i, fins i tot, vam haver d’encarregar que es fessin les cistelles. Quan jugàvem, recordo que s’aixecava una polseguera increïble”, comenta Vicenç, que, com molts altres, ho va haver de deixar passats alguns anys per “motius de feina o d’estudis, quan estàvem a Tercera Divisió”.

Fill del recordat i estimat Joan Alay, president honorífic del club i, en paraules de Gorka Aixàs, “ningú més que ell és el cor del club”, Vicenç explica un fet que, per a molts pot resultar sorprenent i curiós. “El meu germà també jugava a bàsquet i molta gent es pensa que nosaltres estàvem allà perquè hi era el meu pare i va ser a l’inrevés”. Després de la sorpresa de qui signa per la confessió, Vicenç exposa que el senyor Alay “va entrar al món del bàsquet perquè era el típic pare que ens venia a acompanyar als partits perquè nosaltres no teníem carnet de conduir encara. Així va agafar ell afició. Jo ho vaig deixar i ell va seguir enganxat al club, fins i tot poc abans de morir”, rememora. “Per a mi és un orgull, no només tot el que va fer, sinó que la gent es recordi tant d’ell”, afegeix. De l’actual MoraBanc Andorra, amb 10 temporades a l’ACB, presència a Europa i capaç de reeixir de les cendres, Vicenç Alay destaca “la increïble resiliència que ha mostrat sempre”.