Cinto Gabriel
“Mai hauria marxat del club, Andorra m'ho ha donat tot”
>> El punt i a part del Sènior B del MoraBanc Andorra ha suposat el seu adeu al club.
Un dels jugadors més carismàtics i tot un referent del segon equip, el pivot ha viscut moments inesborrables, a l’entitat i a la selecció. Capítol final de la ‘Toi Story’, un comiat que hauria de ser un ‘fins aviat’.
Em fa la sensació que encara trigarà uns dies a acabar de pair-ho tot.
(Esbufega). És normal. Han estat vuit anys al club i jo mai hauria marxat si no fos per un tema com aquest. Hagués jugat aquí l’any que ve i els que fessin falta.
La fi del conte més inimaginablement somiat.
Així ho vaig reflectir a les xarxes socials. Quan comences a jugar a bàsquet i estàs a les categories inferiors somies amb un hipotètic ascens a ACB o jugar allà i Andorra va permetre que es convertís en realitat. Em van donar l’oportunitat de compartir vestidors amb jugadors que mai m’hauria imaginat i de confirmar tot allò que alguna vegada un somia de petit. Andorra m’ho ha donat tot.
Ha estat una decisió forçada i no desitjada.
Totalment. Mai m’havia plantejat jugar en un altre equip que no fos el MoraBanc perquè sentia que devia fidelitat i respecte a Andorra. El fet que desaparegui el segon equip ha estat el motiu principal per prendre la decisió de marxar. Es més, li confesso que quan he estat negociant ara amb altres equips, ja els deia que la meva prioritat era Andorra i que si el sènior finalment seguia jo em quedaria a Andorra. Això ho he tingut sempre molt clar.
Mitja vida a Andorra i molts moments per recordar.
El millor any, sens dubte, va ser la temporada 13-14, la dels sis títols. Alternava primer i segon equip i ho vam guanyar tot. Es va aconseguir un doble ascens, a l’ACB i a la Lliga EBA, la Lliga Catalana LEB, la Copa Príncep, la Copa Federació i la cirereta que va ser l’or a l’Europeu de Gibraltar.
I no en destaca el debut amb el primer equip?
Home, sí, evidentment també va ser molt especial. Ara, més que el debut, que ja era LEB Or, em quedo amb un detall que mai oblidaré. Un cop es va pujar a l’ACB, s’acabava la meva vinculació al primer equip i, com a premi a la meva trajectòria, el Joan [Peñarroya] em va fer jugar l’últim minut de la final de la Lliga Catalana contra el Barça a la Seu.
La lesió de genoll, aquesta temporada, contra el Vic...
Un dels moments més amargs, clar. Tot evoluciona molt bé i estic molt content, sincerament. M’ho estic currant bastant i dedico moltes hores a la recuperació. Dissabte, precisament, va fer sis mesos des que em vaig operar.
La desaparició del B pot perjudicar la selecció.
No hi estic d’acord del tot. Molts dels jugadors que fa 2 o 3 anys estaven al sènior B ara estan en categories superiors i vol dir que s’ha fet bé la feina. Pot afectar, clar, però hi ha jugadors que estan fora d’Andorra i que mantenen la il·lusió per la selecció.
Vostè també, oi?
Una de les motivacions que tinc és seguir anant amb la selecció.