“A l'escola d'estiu els nens aprenen a patinar tot jugant”

Amb tres anys, vol dir que no són massa petits per jugar a hoquei? N’hi deu haver que amb prou feines són més alts que l’estic.

C. E.- De cap manera. A partir dels tres anys ja hi ha competicions, i estics n’hi ha de moltes mides; per tant, això no és cap problema. Tanmateix, l’escola d’estiu és tant per a la secció d’hoquei com per a la secció de patinatge artístic, per la qual cosa el principal objectiu és que aprenguin a patinar i que puguin provar-ho sense cap despesa per a les famílies.

Els pares no han de pagar res ni per les classes ni per l’equipament?

A. G.- No res. Els patins els deixem gratuïtament; només han de dipositar una fiança que retornem quan s’acaba l’escola.

Com plantegen les classes?

M. E.- Es tracta que aprenguin jugant. Primer de tot, que perdin la por a soltar-se de la barana, i val a dir que la perden de seguida. I després, que aprenguin a caure i a aixecar-se, i un cop veuen que no passa res, la resta és molt més fàcil.

Quants nens hi admeten?

C. E.- Calculem uns cinc o sis nens per monitor. També depèn de l’estoc de patins que tenim. En tenim força, però de vegades coincideix que hi ha molts nens amb el mateix número de peu i llavors té prioritat qui s’ha inscrit abans.

Dels nens que s’apunten a l’escola, quants segueixen després al club?

C. E.- Diria que més de la meitat. I després cal comptar els cursets que fem a les escoles durant el curs com una activitat extraescolar més.

I dels que no hi continuen, saben per què ho deixen?

M. E.- Per moltes raons ben diverses: perquè volen provar altres esports, perquè no poden compaginar els horaris o perquè els pares no els poden portar als entrenaments...

El 2012 el club va acollir a la Seu la festa del Joan Petit, hi continuen col·laborant?

A. G.- Sí, tot i que enguany s’ha suspès per la crisi sanitària. Cada any hi anem amb un grup de nens de 3 a 6 anys per participar en aquesta festa de l’esport, que es fa de manera itinerant per tot Catalunya per recaptar fons per als nens amb càncer.

Van ser el primer club de Lleida a tenir un equip sènior femení, però no ha tingut continuïtat.

C. E.- És difícil comptar amb cinc nenes de la mateixa edat que puguin jugar juntes diverses temporades. Volem potenciar un equip mixt i tenim acords amb altres clubs (dues jugadores de l’HC Andorra són de la Seu), però també tenim el hàndicap que, a partir dels 18 anys, els nois i noies que volen seguir estudiant han de marxar a fora i això trenca la continuïtat dels equips.