“Hi ha discos en què el que menys importa és la música”

Com va sorgir la idea de l’exposició?

Tot va començar perquè conec el propietari de la major part de discos que es mostren, Eduardo Luján, que al llarg de la seva vida ha anat reunint una col·lecció de 3.000 àlbums. Com que jo també tinc força discos, li vaig proposar fer aquest projecte. I el 2018 el vam presentar a Màlaga.

El més nou de la mostra és que el focus es posa en els artistes que han fet la portada, i no en els que han fet la música.

Sí, en aquest cas el criteri ha estat exclusivament plàstic. I haig de confessar una cosa: Luján ha recopilat els seus discos sobre la base de la portada, perquè no és especialment melòman. I la veritat és que hi ha discos en què el que menys importa és la música.

Per exemple?

Un exemple paradigmàtic és el de Basquiat, que abans de saltar a la fama va fer dues portades per a dos grups americans que no coneixia ningú.

Quins han estat els grans artistes al servei de la fonografia?

N’hi ha hagut moltíssims. A l’exposició, per exemple, tenim una secció dedicada només a Picassom, que va fer algunes portades per encàrrec, mentre que en d’altres discos es van utilitzar obres seves sense demanar-li consentiment. Però també hi ha cobertes fetes per Dalí, Tàpies, Miró, Cocteau... O Warhol, un cas curiós.

Quina és la seva història?

Abans de ser un artista pop mundialment conegut, Warhol es dedicava a fer portades de discos. Treballava a la companyia Columbia com a dibuixant i il·lustrador. Tot i que el veritable revolucionari del disseny discogràfic va ser un company seu.

Qui?

Alex Steinweiss, un artista contractat per Columbia a l’època en què encara no es feien portades de discos. Stainway va convèncer la companyia per començar a il·lustrar-les, a final dels anys quaranta. Va tenir molt èxit i va realitzar infinitat de discos, especialment de jazz i de clàssica.

Els músics tenien poder de decisió sobre la portada?

Inicialment no, fins que The Beatles van saber donar-li la volta a la situació. Van començar a decidir quines portades volien i com les volien. Això es va transmetre a la resta de grups i va començar una competició per veure qui feia els dissenys més sorprenents.

De quina manera l’aparició del CD ho va trastocar tot?

Quan va començar el CD, les cases discogràfiques es van limitar a reeditar tot el que ja havien fet en vinil, només reduint la portada. Va ser un desastre, perquè el format és completament diferent. Més tard ja va començar el disseny específic per a CD, amb unes característiques pròpies: dibuixos i imatges cuidats, llibrets amb molts detalls... Però ja no era el mateix.