Diego Lorca
“Cal treure a la llum tota la història que no coneixem”
L’eterna roda de la cobdícia i la misèria Titzina Teatro està de gira, amb parada a la Seu dijous vinent (si el coronavirus ho permet), per representar ‘La zanja’, una obra sobre la col·lisió entre dos mons i entre dues maneres d’entendre el món
“Cal treure a la llum tota la història que no coneixem”
Què separa, o què uneix, la rasa que dona títol a l’obra?
La imatge de la rasa ens serveix per proposar un doble joc a l’espectador. D’una banda, evoca totes aquelles coses amagades sota terra que anem trepitjant i que no som capaços de treure a la llum. De l’altra, la història de la recerca dels jaciments d’or del Perú, que va obsessionar tanta gent durant segles.
A la sinopsi del muntatge es fa referència al segrest d’Atahualpa a mans de Pizarro, que l’acabarà matant; quina relació té aquest episodi amb l’argument de l’obra?
A partir de les cròniques de l’època, escrites per un capellà que acompanyava l’expedició de Pizarro, sorgeix un paral·lelisme entre dues maneres d’entendre el món: la dels que volen explotar els recursos de la terra a qualsevol preu, i la dels que viuen de la terra i volen conservar-la per als seus descendents. I alhora és una manera de recuperar la nostra història i treure a la llum els nostres morts i els que hem causat.
La documentació exhaustiva prèvia a l’escriptura i la posada en escena és una característica del seu treball.
No volem caure en estereotips. Preferim que allò que expliquem sigui fruit de la documentació i de l’observació i no d’una mera opinió. D’aquesta manera anem construint moltes capes d’interpretació que es combinen en un argument complexament simple, dins del qual hi cap fins i tot l’humor.
‘La zanja’ és una obra a favor del revisionisme històric?
No és el nostre objectiu dir qui va ser el bo i qui va ser el dolent de la història; però pensem que el desconeixement del passat no ens deixa avançar del tot com a societat i per això cal treure a la llum tota la història que no coneixem.
Des que va fundar la companyia amb Pako Merino, tots dos són autors, actors i directors de les obres que estrenen; no enyoren una veu externa de tant en tant?
Amb el Pako ens vam conèixer a l’escola de teatre de Jacques Lecoq el 1999, i, tot i tenir inquietuds personals diferents, ens complementem molt bé en tots els estadis del procés creatiu, al llarg del qual també hi intervenen altres persones: fem lectures obertes i passis amb poc públic i escoltem el seu parer, i a partir d’aquí donem per bo el que tenim, o canviem coses, o ho estripem tot i tornem a començar.
Teatre compromès, teatre social... Se sent còmode amb aquestes etiquetes de la crítica?
El nostre punt de partida és sempre com explicar històries universals de manera que arribin al màxim de gent, encara que per fer-ho haguem de pagar un peatge molt alt. En tot cas, el nostre compromís comença amb la forma de crear: el públic de teatre és més intel·ligent del que molta gent es pensa.