“El més maco d'una Titan és que és com una família”

Un company del màster que vaig fer en osteopatia ja feia tres anys que hi anava amb l’equip KH-7 com a fisioterapeuta. Els faltava un físio l’any passat i em vaig animar a anar-hi, a treballar. Allà vaig viure tot l’ambient, la Titan des del punt de vista d’assistència, ajudants, físios i altres.

I, és clar, no és el mateix.

He fet sempre bicicleta i vaig tenir clar que hi volia participar. Com que coneixia l’equip, el Melcior [Mauri, director del KH-7], em vaig engrescar del tot i vaig entrenar molt tot l’any per preparar-me bé i arribar de la millor manera possible a Almeria.

Primer des de fora, després des de dins. Ara li toca jugar al MoraBanc Andorra, doncs.

[Riu] Sí, sí, i tant! Que em fitxin per jugar de base.

El seu resultat final és per estar-ne ben orgullós.

Està molt bé, de veritat, i no m’ho esperava. Vas allà amb la intenció d’acabar, de viure l’experiència, i es gaudeix molt. Perquè se’n faci una idea, han estat com unes colònies, amb 400 ciclistes, i he tingut la sort que m’han respectat les lesions, caigudes i problemes mecànics. Al final del dia es comentava tot entre nosaltres al campament i es feia molta pinya. El més maco d’una Titan és que és com una família i hi ha molta gent que repeteix.

Hi ha hagut moments durs i complicats.

Sí, sí. Una Titan és dura, evidentment. Són molts quilòmetres, les condicions no sempre són bones i aquest any a Almeria hi havia més desnivell positiu que al Marroc, per exemple. Vam començar patint una mica. El quart dia era l’etapa reina i hi havia una pujada molt marcada, cronometrada, i es va haver de retallar pel mal temps. A mesura que pujàvem i guanyàvem altitud ens hi vam trobar pluja, boira, un fred brutal, va caure pedra i tot era bastant èpic. En arribar a dalt ens van neutralitzar perquè, tal com estava la situació, la baixada era molt perillosa i més d’un s’hauria pogut fer mal.

Mentalment, s’ha de ser fort.

Sí. És un tipus de cursa que no n’hi ha prou de pedalar i pujar o baixar, intentar no caure i que la mecànica respongui. La part psicològica i tàctica és molt important i has de saber moure’t bé durant la cursa i tirar de cap quan les cames no et responen. Un fa moltíssims quilòmetres sol i el millor és enganxar-se a un bon grup que vagi a un ritme que es pugui suportar.

Abans feia curses de muntanya.

I precisament és el que m’ha ajudat a créixer mentalment, fer trails, haver corregut abans per la muntanya. Quan creus que ja no pots seguir penses: “Una mica més, una mica més”, i no te n’adones i has tirat 20 quilòmetres més. Aquest patiment et serveix després per a la vida i et dona força per superar els problemes.