“Sovint no creiem prou en els valors del món rural”

Una eina com l’Agenda Rural Catalana (ARC), pensada per al conjunt del territori, què pot aportar per solucionar els problemes específics dels pobles pirinencs?

Els pobles del món rural, a la muntanya, a la plana o a la costa, compartim un seguit de problemes greus com el despoblament, l’èxode del jovent o la manca de serveis bàsics, entre d’altres. En el cas dels pobles pirinencs, a més, com que estem tan lluny de Lleida i de Barcelona, de vegades sembla que els nostres problemes els considerin insignificants.

El conseller Tremosa deia fa uns dies que el Pirineu és molt important per a Catalunya.

Jo també ho penso, però sovint fa l’efecte que no estem prou orgullosos del que som i de com som, que no creiem prou en els valors del món rural.

Hi ha cap garantia que un cop s’enllesteixi l’ARC no quedarà en paper mullat?

Hi hauria aquest risc si, al final, no hi ha un pressupost al darrere per dur a la pràctica les iniciatives que s’acordin. Però penso que no serà així perquè tinc entès que tant les institucions europees com les del país hi contribuiran econòmicament.

Actualment hi ha diferents projectes i iniciatives públiques i privades que cerquen solucions per al món rural. Afegir-hi l’ARC no suposa dispersar esforços i recursos encara més?

Tot el contrari. L’ARC ha de ser l’aglutinador de tots aquests projectes que diu. Ha de servir sobretot per tenir una radiografia del món rural que permeti convertir les idees en projectes reals.

Se sent a parlar sovint d’iniciatives perquè la gent de ciutat vingui a viure-hi, però cap no acaba de reeixir.

És complicat que una família de fora s’acabi instal·lant aquí perquè la rutina de la vida a la muntanya no té gaire a veure amb la vida a ciutat. I tampoc no podem estar oberts a tothom; no podem jugar a avui vinc i demà me n’hi vaig, perquè això acaba descoratjant els que treballem tot l’any per tirar endavant el poble.

Mentrestant, el jovent segueix marxant i molts ja no tornen.

Alguns hi tornen quan ja tenen fills, perquè aquí troben recursos per viure-hi; mentre que d’altres se’n van i no tornen perquè han adquirit una formació molt específica que no poden exercir aquí. De tota manera, tampoc no hem de pretendre equiparar-nos a una ciutat o a un poble gran, perquè això canviaria el que som.

L’accés als serveis bàsics és un altre dels greus problemes del món rural que esmentaven.

Així és. Per exemple, el fet que hi hagi un metge a Josa i Tuixent, compartit amb altres pobles de la vall, és un gran motiu de tranquil·litat per als veïns. És cabdal reivindicar l’accés als serveis bàsics, perquè és el que garanteix que tot el nostre esforç de futur tindrà sentit.