“Em venia de gust buscar altres reptes i motivacions”

Una decisió meditada.

La meva il·lusió hauria estat deixar-ho després dels Jocs dels Petits Estats que s’havien de celebrar aquí aquest any. Pensava que seria una forma molt maca d’acabar la meva carrera esportiva, representant Andorra, el país, i intentant lluitar per una medalla.

La crisi sanitària, per tant, ha accelerat el final.

En el moment que ja va ser oficials que es cancel·laven els Jocs ja vaig tenir bastant clar que em retiraria. Evidentment ja no em podia esperar fins al 2025 i sí que tot plegat es va precipitar una mica. És una etapa que s’ha acabat, i ara tenim altres motivacions.

Potser l’havia perdut una mica, la motivació.

La decisió de penjar la bicicleta no ha vingut per un tema físic, ni de bon tros, perquè em trobo molt bé i encara tenia un any més signat amb el meu equip. Ha estat, més que res, buscar altres reptes i quelcom que em pogués tornar a omplir.

Com la nova feina a la federació.

La tasca de responsable, de director esportiu de la secció de ruta, m’il·lusiona i em motiva molt més que tornar a fer el que feia. En el ciclisme a aquest nivell o estàs amb la motivació a tope o és complicat.

Quin pòsit li deixa, per tant, la seva carrera?

Estic molt satisfet amb tot el que he fet, la veritat. Estar presents a curses amb figures del món del ciclisme ha estat tot un luxe per a mi. Poder coincidir en competició amb Peter Sagan, Fabian Cancellara, Alejandro Valverde o Purito són paraules majors. He tingut recursos i reconeixement com per haver fet més del que m’havia plantejat. Tot i això sempre em quedarà el dubte de saber si, amb més suport, podia haver donat una mica més.

Les medalles als Jocs de San Marino...

Un dels millors moments de la meva carrera. Representar el país en uns Jocs i assolir unes fites tan importants és motiu d’orgull. A més em quedo també amb la meva experiència en el ciclisme professional. Són alegries diferents.

El seu estrany comiat del MVK, el moment més difícil?

No, ni molt menys. Els pitjors moments sempre són les caigudes i les lesions. Recordo l’accident de Luxemburg on em vaig trencar tres vèrtebres i me’n vaig fissurar una quarta, va ser dolorós perquè hi ha havia molta feina darrere de l’equip i ens vam quedar sense medalla. La sortida de l’MVK va ser una sorpresa, per les formes també, però no és una cosa que recordi especialment com dolenta, sincerament.

Encara que sigui sense pressió seguirà competint.

I tant! Ja li dic que físicament em trobo bé i vull seguir competint, encara que sigui en disciplines més relaxades, com màster o curses de BTT. A més, m’he aficionat ara a córrer i m’agrada.