“Tornar a jugar va ser una sensació de molta nostàlgia”

Van poder competir després de quasi un any. Com va anar?

Des del passat 7 de març que no jugàvem, i realment no ens esperàvem poder tornar a la competició tan aviat, i menys fent-ho a aquest nivell a les fases classificatòries a la lliga catalana juvenil.

Imagino que satisfets amb el retorn, tot i la derrota.

Sí, la veritat. El duel va ser dur perquè era un rival superior i va ser un partit molt complicat, però vam deixar-ho tot a la pista i vam donar tot el que teníem. Lamentablement vam acabar perdent però va ser una sensació de molta nostàlgia tornar a jugar i compartir pista amb els companys. Ja entrenàvem, però al final no és el mateix.

Quina sensació va tenir quan va posar un peu a la pista per competir un any després?

Jo crec que seria nostàlgia. Ens moríem de ganes de poder jugar un partit, volíem donar-ho tot, guanyar sigui com sigui, i no ens podíem aguantar les ganes.

Era complicat anar als entrenaments.

Realment sí, perquè era entrenar i treballar sense tenir cap objectiu clar. A vegades havíem de prioritzar altres coses perquè no competíem, i hi havia dies que potser n’érem només quatre entrenant-nos. Ara ja tornem a estar al cent per cent i l’altre dia, per exemple, vam arribar a estar 16 jugadors entrenant. Al final són coses que la competició ho canvia tot.

Va notar la inactivitat de tant temps sense jugar?

Sí que s’ha notat perquè al final els entrenaments no eren a una intensitat alta. Si ho compares amb fa un any no estem tan bé com havíem estat.

Quin objectiu es marquen per a aquesta fase?

Ara estem en un punt en què depenent dels nostres resultats seguirem jugant o no, i ternim aquesta pressió d’haver de guanyar sí o sí. L’ideal seria guanyar els següents partits i pujar a la lliga catalana per seguir jugant, perquè si no seguiríem a Primera Catalana, que no es pot jugar.

D’on li ve la passió per l’handbol?

Va ser fa uns sis anys. Vaig provar tots els esports i no trobava el meu lloc, fins que a l’handbol ho vaig fer. Ja no només per l’esport en sí, que també, sinó pel grup que hi he trobat.

Des de fora es veu una evolució important de l’handbol al país.

Sí, les categories inferiors pugen amb més joves i cada cop més gent practica aquest esport, i això és positiu.

Està en una etapa important d’estudis, a segon de batxillerat. Li és fàcil compaginar-ho amb l’handbol?

Fins ara sí perquè ens entrenàvem dos cops per setmana. Ara, amb el retorn és més difícil però s’intentarà seguir-ho fent.