“En aquest espectacle hi ha una part de la meva ànima”

Quan va decidir que volia ser un cavall; teatralment parlant, és clar?

Durant deu anys he treballat amb cavalls, hi he conviscut, he après molt amb ells, i he constatat com els fem patir, tancant-los entre quatre parets, sols, obligant-los a dur una vida antinatural... Fins que he sentit la necessitat de donar-los veu.

A la Fundació Miranda ja treballava per rescatar cavalls maltractats o abandonats i retornar-los a la natura; no li sembla suficient, aquesta feina?

La Fundació Miranda fa una gran tasca. Tanmateix, quan amb 50 anys, per motius personals, deixo de ser-ne part, el primer que em ve al cap és: i ara què faig? I llavors em vaig adonar que tenia la necessitat de posar-me a escriure i buidar totes aquestes experiències que duia al pap.

Havia escrit teatre mai abans?

No, però tot i així penso que és molt diferent que si hagués estat escrit per encàrrec. Aquest text sorgeix de molt endins; hi ha un fragment de la meva ànima en aquest espectacle.

D’altra banda, no tothom es pot permetre tenir un cavall; molta gent fins i tot ho considera un signe d’un estatus social alt.

Això ha canviat molt en els darrers temps. Ara el problema és més aviat el contrari: que pràcticament tothom pot comprar un cavall encara que no tingui ni idea de quines necessitats té o de com n’ha de tenir cura.

Suposo que els animalistes podrien dir el mateix de qualsevol animal de companyia.

Tanmateix, aquest no és un espectacle animalista, o no només. També parla de com som els éssers humans, de les nostres dèries, de la mania de ficar-ho tot en caixes o de com desaprofitem molts dels atributs que tenim... Senzillament intento posar dalt de l’escenari tot el que he après perquè ens adonem plegats que cavalls i humans tenim moltes coses en comú.

Com ara quines?

Com ara la connexió amb la natura que va servir als nostres avantpassats per sobreviure i perpetuar l’espècie, i que nosaltres ja gairebé hem perdut.

En tot cas, diria que ja és massa tard per tornar enrere.

No ho sé. Tampoc no pretenc donar cap solució. Tan sols intento despertar una part del nostre ésser que ara tenim adormida, i que, si la interpel·lem, potser ens sentirem més bé amb nosaltres mateixos i una mica més lliures.

Després d’aquesta obra, es veu treballant novament al teatre o envoltat de cavalls altre cop?

Treballar amb cavalls ha estat molt gratificant, però també han estat deu anys molt intensos i una part de mi em diu que ja en tinc prou. I, d’altra banda, escriure aquest text m’ha donat molta pau. N’he gaudit molt, i m’agradaria continuar.