“Si anéssim 60 anys enrere no duraríem ni cinc minuts”

Com sorgeix ‘Bestiari pirinenc’?

El llibre és un projecte que tenia mig embastat des de fa cert temps, però que havia quedat aparcat diverses vegades. Però ara van passar tres coses que em van empènyer a publicar-lo: la primera és que vaig acabar un altre llibre que veurà la llum més endavant, la segona és que vaig guanyar la segona edició de les beques de creació literària i això em va comprometre a acabar el llibre, i el tercer detonant va ser la pandèmia.

La pandèmia?

Sí, sí. Inicialment, com a ciutadà, i penso que com a tothom, se’m va fer molt pesat el confinament perquè estava fora de joc, però literàriament li vaig treure molt profit perquè hi vaig dedicar moltes hores i no em va representar cap greuge. A part, també era una forma d’evadir-me.

Què es pot trobar el lector en aquests relats?

Cada relat és autònom, però hi ha un parell d’elements que van trobant-se. Un d’ells és imaginar-nos com era Andorra abans i com acostumem a tenir una postal idealitzada en blanc i negre del passat. I crec que si anéssim seixanta anys enrere no duraríem ni cinc minuts.

Per què? A què ho atribueix?

Qui renunciaria a les comoditats que tenim avui en dia? A més, quan qüestiono la mirada cap al passat com a societat també la trasllado en l’àmbit individual sobre la base que recordo de la meva joventut i l’adolescència

Quina particularitat té Andorra per evocar aquesta il·lusòria nostàlgia?

El simple fet de moure’s, per exemple. Abans per anar des d’Andorra la Vella fins a Canillo havies d’anar amb mules i encara sort si hi havia alguna carretera mig asfaltada en la qual podies agafar un autocar. A més, tendim a idealitzar les relacions de veïnatge de comunicació i convivència. I no és que siguem ara més civilitzats, sinó que tot està més regulat. Tot el món ha fet el canvi progressiu cap a la globalització i Andorra ha passat en 50 anys de la mecanització del camp a la modernitat de les estacions d’esquí i l’arribada de turistes.

Per què mirem cap al passat?

Potser el motiu pel qual mirem cap a un passat que hem perdut és perquè se’ns ha escapat. I a partir de llavors intentem establir una vinculació. Hem passat de ser un àmbit rural a viure com en una ciutat. Geogràficament el paisatge no ha canviat tant, però el fons de les valls centrals s’ha convertit en una ciutat.

I quina mirada practica envers el passat en els relats?

És una mirada molt ensucrada, molt fantasiosa. Jo em dedico a retratar escenes, no pretenc fer assaig. Llavors practico una mirada envers el passat amb certa ironia per distanciar-me de sentimentalismes.