“Els passaports sanitaris ja es feien el segle XVII”

Les epidèmies han mort tanta o més gent que les guerres però recordem més guerres que no pas epidèmies.

La història militar té un pes específic molt gran dins la historiografia i, a més, les guerres les podem relacionar amb dates molt concretes. En canvi, és difícil precisar quan comença i quan acaba una epidèmia, a banda que si no ens afecta directament és molt probable que no quedi registrada als arxius.

Això, però, implica un concepte molt eurocèntric de la història.

És clar! Només cal veure com s’estan repartint les vacunes contra la Covid-19. La primera mesura en cas d’epidèmia sempre ha estat protegir la pròpia comunitat. I els segles XVI i XVII aquest principi es barrejava amb greuges històrics i amb prejudicis derivats de les guerres de religió.

Com es rebia i es transmetia l’avís d’una possible epidèmia?

Primer de tot cal entendre que el Pirineu no ha estat mai un lloc aïllat, i que en aquella època les divisions administratives no tenien el significat que coneixem avui.

Què vol dir?

La gent es movia lliurement a banda i banda de la frontera. La informació del que passava al món viatjava amb els comerciants, els segadors, els firaires, i es transmetia dins dels cercles de bon veïnatge de cada població. Hi ha constància de relacions habituals i freqüents de la Seu amb Andorra, Foix o Puigcerdà, per exemple; en canvi, no hi ha cap esment a Lleida.

Com es controlava que no s’escampés la malaltia?

Com avui, el primer era tancar la ciutat a “tothom que vingui de lloc de morts”. S’establien controls als portals, i quan hi havia algun cas que es considerava sospitós d’estar encomanat se’l recloïa en una barraca als afores i es demanaven informes al lloc d’on procedia per comprovar que deia veritat. A més, a les ciutats hi havia el que s’anomenava “el consell del morbo”, un consell de metges que, entre altres funcions, emetia certificats de sanitat, semblants al passaport sanitari que vol implantar ara la UE.

Però no hi havia metges a tot arreu.

En aquest cas s’acostumava a demanar consell a la Seu, o a copiar els protocols que es feien servir a la ciutat, que era el referent urbà per a Andorra i per a moltes poblacions properes. La Seu tenia permanentment un advocat a Barcelona, i qualsevol novetat important a la capital es coneixia aquí al cap d’un parell de dies com a molt.

Si, malgrat tot, l’epidèmia entrava a la ciutat, què hi feien?

Quan se sabia d’algú que s’havia contagiat, se l’expulsava muralles enfora i es cremaven totes les seves pertinences. És també en aquesta època que creix la devoció envers sants guaridors, com sant Sebastià o sant Roc.