“Escollim pel·lícules que obren una finestra al món”

Com va sorgir la idea de crear un cineclub a Andorra?

Ens vam agrupar gent que havia viscut fora del país. Quan vius a fora t’acostumes a una altra mena d’oci. Llavors només hi havia els cinemes Cassany i estàvem farts d’esperar que sortís un Almodóvar, un Woody Allen...

Tenien la necessitat de buscar alternatives...

Sí. Volíem un complement de cartellera. Volíem tenir un cinema d’autor, en versió original.

De quin moment estem parlant?

Vam començar l’any 1997. Vam decidir fer una prova i com que vam veure que era viable ens hi vam llançar de cap. Aquest any per Sant Jordi hem fet 24 anys.

Quins criteris utilitzen per escollir les pel·lícules?

N’hi ha molts. Som una junta i tots tenim gustos diferents. Ens interessa tot tipus de cinema però ens agraden les pel·lícules que obrin una finestra al món. Que puguin donar peu a una mica de diàleg.

Algun film projectat recentment?

Recordo Été 85, de François Ozon. Pensem que hi ha poc cinema francès. Abans se’n feia més.

També aposten per produccions de casa?

Sí! A vegades hem donat l’oportunitat a directors d’aquí. Recordo l’estrena de No pronunciarás el nombre de dios en vano, de Josep Guirao. I si hi ha actors andorrans que apareixen en alguna pel·lícula, també fem tot el possible perquè es vegi aquí.

La versió original és condició ‘sine qua non’?

Sí. Tot i que malauradament subtitulades en castellà. N’arriben molt poques de subtitulades en català.

Quin és el funcionament del cineclub?

Hi pot venir tothom. Els socis paguen una quota i l’entrada els surt a tres euros. Si no ets soci pagues l’entrada a cinc euros. Interessa molt al sector del professorat. També al públic estranger.

Tenen un públic fidel?

Sí. Hi ha gent que arriba dimecres i ve sense saber prèviament quina pel·lícula projectarem. Això ens dona confiança. Vol dir que hi ha gent que confia en el nostre criteri.

Per què ja no programen cicles?

És un risc. Quan es va morir Mastroianni li vam dedicar un cicle. Com que estàvem agermanats amb la Seu d’Urgell en projectàvem algunes a baix. Però a vegades no venia gent. No ens podem arriscar.

És difícil mantenir viu un projecte com aquest?

Sí. A vegades fas mans i mànigues per programar peces atractives i després veus que no tenen l’èxit que esperaves... Però a vegades tenim sorpreses a la inversa.