Eva Arasa
“L'atenció és cada vegada més dispersa”
Nascuda a Sabadell, fa més de 10 anys que viu i treballa al Principat. Ha treballat en els àmbits del periodisme i la comunicació institucional, i des de fa uns anys compagina la feina de professora amb la creació literària.
Quan va començar a escriure?
Sempre he escrit. Hi ha temporades en què hi he dedicat menys temps, però els últims deu anys ho he fet amb més regularitat.
N’ha fet un hàbit quotidià?
Hi penso cada dia, però no sempre produeixo pàgines.
Creu en el concepte de veu o estil propi?
Sí. Crec que és un concepte que té valor. A mi m’agrada dir-ne honestedat amb un mateix. Trobar les paraules justes per expressar el que vols dir.
Considera que ha assolit aquesta honestedat quan escriu?
Crec que sí.
Com ho ha fet?
Rebuscant dins de mi mateixa. És inevitable no rebre influències del món que ens envolta, però crec que hi ha una part de nosaltres que és la més autèntica perquè ens fa ser qui som.
Avui dia tenim moltes distraccions. Suposo que per connectar amb aquesta part més autèntica d’un mateix és fonamental trobar moments de silenci, oi?
Sí. Cal temps i espai, sobretot. Com deia Virgina Woolf, per escriure cal una habitació pròpia, una cambra que no tan sols és física, sinó també mental.
En quin moment del dia troba la seva habitació pròpia?
A primera hora del matí, abans de donar un cop d’ull a les notícies i a les xarxes socials.
Amb quin gènere literari se sent més còmoda?
M’agraden els gèneres més aviat breus, com ara el conte, perquè et permeten de crear un efecte durador en la memòria del lector amb poques paraules. Però que els gèneres breus tinguin tant d’èxit és en certa manera un mal senyal.
Per què ho diu?
Perquè vol dir que els lectors llegeixen textos que no requereixen tanta atenció com, per exemple, una novel·la llarga. L’atenció és cada vegada més dispersa.
Quan escriu, comença per la forma o primer se centra en el tema i la preocupació per la forma ve després?
Sempre començo amb un record o una emoció, que de sobte se’m tradueixen en una frase, i a partir d’aquesta frase construeixo el text que escric. No soc gens formalista, ni tan sols quan escric poesia. No soc de comptar síl·labes i versos.
Quins són els seus referents literaris?
Sempre que em fan aquesta pregunta responc coses diferents. En aquest moment llegeixo els contes de Shirley Jackson. Si hagués de dir el nom d’un autor a què retorno ben sovint, no en tinc cap dubte, Màrius Torres.