Arrapats a la roca

Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort. Si la dita fos certa –una referència autoirònica a la frase feta “Reus, París, Londres”, que posa la capital del Baix Camp a l’altura de les dues metròpolis més cosmopolites d’Europa–, no tindria cap mena de sentit escriure aquest article. Però afortunadament la saviesa popular no sempre l’encerta i, si bé és cert que potser les valls del Montcau no són el centre del món, sí que són racó singular amb un patrimoni natural i cultural que val la pena de descobrir.

El punt de partida és Mura, una de les principals portes d’entrada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Abans d’anar a cercar els magnífics alzinars que poblen les zones altes del parc, és recomanable fer una passejada per les placetes i carrerons del poble i contemplar-ne les cases de pedra, agrupades a redós de l’església romànica de Sant Martí. De Mura, tampoc no us podeu perdre el Puig de la Balma, un mas mil·lenari construït dins el replà d’un cingle i on Agustí Villaronga va rodar algunes escenes de Pa negre, seleccionada el 2011 per participar en els Oscars. La casa, propietat dels descendents dels primers pagesos que van habitar-la, acull avui dia un museu amb una extensa col·lecció d’eines utilitzades generació rere generació en les feines del camp, un allotjament rural i un restaurant.

Per accedir al parc natural, el més recomanable és anar en cotxe al coll d’Estenalles, que n’és el punt central. Des d’aquí surten els camins marcats que porten als dos cims més alts del massís de Sant Llorenç del Munt: el Montcau (1.057 metres sobre el nivell del mar) i la Mola (1.103 metres). Si pugeu al segon, no us oblideu de fer una visita al monestir romànic de Sant Llorenç.

Tot i que avui dia el bosc hi predomina, les valls de Sant Llorenç del Munt o l’Obac fa milers d’anys que estan habitades. En són un exemple els vestigis, força nombrosos, de les diferents activitats productives que s’hi han desenvolupat al llarg dels segles, com ara les carboneres, on es feia carbó vegetal; els pous de glaç, que s’omplien de neu o gel a l’hivern per poder-ne disposar tot l’any; els forns de calç, on s’obtenia calç viva amb pedra calcària, o les més de 100 tines documentades, testimonis de la importància històrica del conreu de la vinya en aquestes contrades.

NO T'HO PERDIS

Cova de Simanya

Tot i que no és gaire extensa, és una de les coves més emblemàtiques del parc natural. S’hi ha descobert indicis d’ocupació humana continuada des de l’edat de bronze fins a l’edat mitjana.