Èric García
“No tenir pista coberta dificulta una mica la situació”
Fa tres mesos que ha pres el relleu de Ricardo Rodeiro com a director tècnic de la federació. De 28 anys, fins fa tres anys estava a la Master Tennis Barcelona, una acadèmia d’alt rendiment, on ha treballat amb molts jugadors professionals.
Èric García
Com arriba la possibilitat de venir a Andorra?
No tenia pensat traslladar-me aquí ni buscava res en concret, perquè la feina m’agradava molt. Ara bé, viatjar tant em dificultava poder compaginar el vessant laboral amb la meva passió, la muntanya i córrer.
Estava predestinat a acabar aquí, doncs.
Això sembla! Vaig comentar-li a un company la il·lusió que tenia, en un futur, per poder viure en un lloc com Andorra i em va recomanar parlar amb JeanBa [Poux].
I en una de les seves visites al país es va produir el primer contacte.
Exacte. Acostumava a pujar a Andorra sovint per fer esquí de muntanya i córrer i en un d’aquells caps de setmana ens vam conèixer. Al principi li va interessar molt el meu currículum per a la seva escola i, mesos més tard, ja em va fer una proposta per al càrrec de director esportiu de la federació.
Què es troba quan pren el càrrec?
Jo no sabia res del projecte. Vaig començar a conèixer les primeres traçades dues setmanes abans de començar, aproximadament. La base és el fonament del projecte i això és indiscutible. Un nen o nena que jugui una mica bé, amb 12 o 13 anys ja saps si s’hi pot dedicar.
El context ideal és començar a treballar amb nens i nenes petits.
Absolutament. Aquí és on realment es pot veure si un nen té futur o no, per això és tan important la base. Si només treballes amb els que tens és més complicat.
I perquè un futur jugador pugui créixer és important poder competir.
I entrenar, perquè a Andorra pel clima i per l’altitud és més difícil poder fer-ho. A més, no hi ha pistes cobertes on poder jugar cada dia i això dificulta la situació una mica més.
La pista coberta, la gran mancança.
Malauradament és un hàndicap perquè això fa que tampoc es puguin organitzar tornejos i per molt que s’entreni si no es competeix dificulta molt poder pujar de nivell.
Intenció de crear tornejos interns n’hi havia.
Idees n’hi ha moltes, sobretot al principi. És un tema que hem comentat perquè seria molt positiu fer un circuit, des d’absolut fins a alevins, i organitzar vuit o nou tornejos l’any.
El ‘boom’ de Vicky Jiménez s’ha d’aprofitar.
És un mirall per a tots. Tenir una jugadora com ella a Andorra és una referència brutal per a molts nens. Una il·lusió i una gran motivació per pensar que ells també poden.