“Ara intento mirar el melic dels del meu costat”

Com va reaccionar quan li van diagnosticar leucèmia?

Jo tenia la típica motxilla imaginària al darrere i vaig començar a fer bromes. No volia que m’atabalessin, sinó curar-me i prendre-m’ho a la valenta, amb humor. És clar, divertit no ho va ser, però no hi havia més opcions. El que em rodejava sabia el que tenia però intentava abstreure’m de tota la negativitat possible.

Va haver de superar una quimioteràpia abans de ser trasplantat. Quan va acabar el procés, com es va trobar?

Molt cansat. Ja soc per constitució una persona molt prima, però vaig perdre 13 quilos. Tot i això, a les tres setmanes d’haver acabat el trasplantament feia cinc quilòmetres caminant cada dia. Em feien un mal brutal els bessons perquè perds tota la massa muscular. No sé si és força de voluntat, per genètica o perquè soc esportista, però ho he aguantat bé.

Quina és la fotografia d’avui?

Estic a punt de fer un any i mig des que em van trasplantar i sé pels metges que hi ha un risc alt de tornar a tenir leucèmia fins als dos anys, després es redueix la probabilitat. Tinc massa informació i, per tant, soc bastant prudent.

Què ha canviat a la seva mirada respecte a la vida?

Doncs començar a veure el del meu costat. És a dir, no mirar-se a un mateix. El que aprenc amb aquestes històries és a mirar el melic dels del meu costat. Tenim una gran quantitat de bajanades al nostre cap que no tenen gens d’importància. I ara, és clar que segueixo pensant en mi, però si ve algú i m’explica la seva història m’interesso per ajudar-lo.

Mirar el melic del del costat. Quina frase!

Si el noi alemany de 35 anys no fos donant de medul·la òssia jo no estaria parlant amb tu ara mateix. Em va salvar la vida! Els herois són els que donen, són el més important d’aquesta història, perquè sense ell jo no podria haver estat receptor de medul·la òssia.

Hi ha prou consciència col·lec­tiva?

A veure, aquí a Andorra legalment està feta la llei perquè qualsevol persona sigui donant, però encara no es pot fer perquè els reglaments encara estan per desenvolupar. I s’ha d’informar tothom perquè molta gent ho desconeix. Hi ha gent que encara té por de ser donant de medul·la òssia perquè es pensa que li tocaran la medul·la espinal.

Falta, doncs, pedagogia.

Sí, però hem de tenir clar que cadascú és lliure de fer-ho i hi haurà gent que no ho voldrà fer per les creences i s’ha de respectar. El que hem de fer és donar eines a la gent perquè pugui reflexionar i decidir.