“Vaig estar clínicament morta i ara veig la vida diferent”

Què la inspira?

Les meves experiències vitals, però també intento que tothom es pugui sentir identificat amb la meva obra d’alguna manera. M’he adonat que sempre parlo del mateix: de la vida, del sentit que li donem i de la manera com crec que l’hauríem de viure.

Com l’hauríem de viure?

D’una forma més relaxada, gaudint-la més. El 1995 vaig tenir un accident greu i vaig estar clínicament morta. Això m’ha fet veure les coses de manera diferent. Com diu Pessoa, encara que morim les flors seguiran florint i la vida continuarà.

Per què pinta cabells i què significa per a vostè el ritual de desenredar-los?

És una metàfora de la vida. Cada matí ens aixequem i ens desenredem el cabell per a l’endemà al matí tornar-ho a fer. Dia a dia també desenredem temes. El cabell també marca el pas del temps.

Incorpora pàgines de la Bíblia a l’obra...

Treballo amb aquest paper per la seva transparència. Està relacionat amb la idea de la fe, de tirar endavant.

Tria fragments en concret?

Sí. Normalment agafo el Gènesi. També retallo paraules, les guardo en una capsa i després les incorporo als quadres.

Pinta caps gestants. Què signifiquen per a vostè?

En tinc molts. Parlen del desig de tenir un fill i de com fer front a aquesta il·lusió de maternitat. És una història personal: la de no poder tenir fills.

La pintura és terapèutica?

Sí. Per a tothom. Quan els pintava moltes dones estaven embarassades de la panxa i jo ho estava del cap.

Al final ha tingut una filla a qui retrata juntament amb la seva germana gran. Com és pintar-les?

Sembla contradictori, però costa molt retratar algú que estimes, perquè l’idealitzes. Em va costar començar a retratar-les, però després no he pogut parar.

Ara treballa en un nou projecte i n’avança un tast a l’exposició.

Es titular Dona, retrat il·lustrat i pintaré dones amb qui em sento identificada per generació. És un treball conjunt amb el meu marit, que farà les fotografies, i amb elles mateixes, que escriuran un text sobre què significa per a elles ser dones. Perquè no fa més de trenta anys que la dona esdevé dona per mèrits propis.

Com és ser pintora a Andorra?

És fàcil donar-se a conèixer, però és difícil mantenir-se com a artista. No se’ns respecta perquè ens falta un estatut. Els joves ho tenen molt malament. A més no hi ha companyonia entre els artistes. Jo no m’he sentit mai gaire recolzada.