“Gaudir de l'aventura ha d'estar sempre per sobre de l'èxit”

Serà, la del dia 13, la seva primera visita a Andorra.

No exactament. Ja hi havia estat, però potser fa trenta anys, un parell de vegades puntualment. No coneixia res del país però aquesta primavera vam fer la Travessa del Pirineu amb esquís de munta­nya, vam creuar Andorra i vam seguir la ruta pujant per Ordino.

No coneix el Comapedrosa i altres pics andorrans?

Me n’han parlat però només he pujat la Serrera, a la travessa, i algun altre pic venint de Porta. Amb el que vaig poder veure ja em va semblar un paradís per a qualsevol esport d’hivern i, evidentment, per fer senderisme a l’estiu.

‘Elogi del fracàs’.

És una petita reflexió, una defensa dels veritables reptes, de l’aventura que ha de ser el principal objectiu i la meta que es troba al límit de les nostres possibilitats. En aquest tipus de situació un surt sabent que l’objectiu final és molt difícil i sortim amb certa tranquil·litat i sense la por o la vergonya al fracàs.

Se li dona més importància al camí que al cim.

Es que hauria de ser així. Vivim en una societat en què cada cop es valora més obtenir només l’èxit i la resta no serveix. La renúncia o quan les experiències culminen sense haver arribat a la meta que perseguim ho hem d’entendre com a part d’un procés, de descobrir-se i d’aprenentatge. No té res de frustració o no ho hauria de tenir.

Sempre se n’aprèn.

Tant si es fa cim com si no pots extreure un munt d’ensenyaments i de lliçons. S’ha de viure amb la màxima intensitat possible el camí, independentment de si has arribat a l’èxit.

I el perill de les xarxes socials.

Gaudir de l’experiència ha d’estar per sobre de tot. Ara la tendència és totalment la contrària i busquem gaudir a la foto del cim i la posem per davant de l’aventura. Només pensem a projectar la imatge que volem a les xarxes i cada vegada menys la gent és qüestiona com.

Troba que alguns pics s’han massificat?

És el cas de l’Everest. Ningú parla de com s’ha pujat, per quines bandes, amb quins mitjans, i només es quedem amb la foto del cim. Això dona peu a projectar una imatge que la majoria de les vegades té poc a veure amb la realitat i amb el seu nivell.

No gaires alpinistes han fet els 14 vuitmils del món. I sense oxigen artificial.

Em quedo amb tot el procés i amb el camí que he traçat, que fa que sempre torni a la muntanya amb la il·lusió del primer dia.