“Andorra va ser com una petita presó, però jo hi torno”

Què trobarem a ‘La importància de perseguir els nostres somnis, pensar en gran?’

Que hem de projectar les coses que volem aconseguir. No hi ha objectius impossibles, sinó difícils. Si penses en gran i ho projectes a la ment, serà complicat aconseguir-los, si no, directament impossible.

Quin paper ha jugat l’aspecte mental en la seva carrera?

Feia 1,87 i jugava contra gegants. Em deien que era una persona petita i, quan em mirava al mirall, l’altre jo em castigava dient que no podria aconseguir els meus somnis, però la meva il·lusió era ser olímpic i vaig projectar-ho fins que no només vaig ser-ho, sinó que també vaig ser campió olímpic.

Creu que s’ha cuidat poc aquest aspecte en l’esport?

Sense dubte, ja no només en la part positiva, sinó en la negativa. Quan un esportista d’elit es retira ha de tornar a començar de nou una altra vida i és difícil poder-ho assumir i tenir il·lusió i motivació, i ens trobem sols.

En els últims anys sembla que es treballa més tot això.

La figura del psicòleg esportiu s’ha instaurat, i gràcies a això cada vegada més esportistes tenen ajudes, però encara falta.

Què ha aplicat de la seva experiència ara com a tècnic?

L’esport et prepara per a la resta de la vida. Aprenem molt a lluitar contra els dimonis, som molt exigents contra nosaltres mateixos i l’experiència diu que no t’has de castigar tant. El procés de maduresa és important sempre que vulguis canviar, perquè alguna gent que no vol.

La seva relació amb Andorra ve de lluny amb les preparacions de tornejos amb Espanya.

Recordo que eren moments que estaven a l’altura dels dels Jocs, amb grans sacrificis, perquè, sense un gran sacrifici al darrere, després és impossible. Sabíem que anàvem a patir, va ser com una petita presó, però jo soc dels jugadors que hi torno sovint perquè li tinc estima.

Com ho recorda?

La sensació és que anàvem a l’escorxador i a patir fins a l’extenuació. Teníem por, però sabíem que era necessari. Va ser Andorra, però podia haver estat un altre lloc.

Són l’últim equip espanyol campió olímpic.

És un orgull, tot i que en aquella època moltes medalles no van estar del tot considerades. 25 anys després és l’últim or i això demostra que és molt difícil estar a l’elit. La gent era molt exigent i això m’ha ajudat ara com a tècnic a gestionar els moments de derrota.

També està als mitjans.

Estic molt feliç, porto deu anys i estic content de comentar futbol o waterpolo a tele i ràdio.