“Els gossos et fan de mirall, són esponges emocionals”

Quin va ser el seu primer gos?

Amb 17 anys em vaig inscriure en una protectora d’animals per fer de voluntària. I d’allà vam acollir a casa la Sami, que tenia malformacions congènites al cor, però l’any i mig de vida que va viure se’n van fer més càrrec els meus pares perquè coincidia amb la meva etapa universitària.

I ho portaven bé els seus pares?

No del tot. Em vaig independitzar perquè volia acollir el Bru, que era una mica agressiu i no veia els meus pares emocionalment preparats. Vaig apostar fort per cuidar-lo.

D’on li venia llavors la passió?

Amb cinc anys vaig fer casals de zoologia i feien un munt de formació per a nens: ponis, cavalls, rèptils, primats... Hi anava dos cops per setmana i crec que allà va començar la meva connexió amb els animals.

Què ha après de la convivència amb els gossos?

M’ho ha fet aprendre quasi tot. Des d’entendre altres persones i conviure amb elles, els valors, conèixer-me millor a mi mateixa amb la gestió emocional, sentir-me acompanyada... Des que visc amb animals ja no sé viure sense ells.

I quan va començar-se a imaginar que s’hi podria dedicar professionalment?

Quan m’estava formant a la protectora realment pensava que era un hobby. Vaig sortir de la universitat treballant en control de plagues i biologia humana. Estava insatisfeta amb la feina i em vaig adonar que no era el meu. Portava temps anant al psicòleg i vaig començar una formació per descobrir el meu rumb professional.

És educadora canina, però també educa humans.

Els gossos et fan de mirall. Hi ha gent que té problemes seriosos i ho reflecteix en els seus gossos. Està comprovat a nivell científic que els gossos són esponges emocionals. No només oloren les nostres hormones o llegeixen les microexpressions. Al final som mamífers socials i molts cops fem el mateix expressat en diferents senyals.

Posi’m un exemple ‘mirall’.

Conec una gossa que tenia un trastorn d’ansietat generalitzada. La van medicar i va avançar molt fins que va arribar a un punt que es va estancar. La seva propietària també tenia ansietat i, amb confiança, vaig dir-li que havíem de parlar d’ella perquè sense ser-ne conscient li estava transmetent moltes coses. I li van diagnosticar el mateix trastorn que al gos i ella va començar a treballar l’ansietat i el gos va millorar molt.

Quina és la recepta ideal?

El pilar és observar què està passant en el gos i observar en quina part d’ell et reconeixes a tu mateix. Les dues parts s’han de treballar alhora.