“L'artista acostuma a ser algú que, ho sàpiga o no, és egoista”

Ximpanzé’ està basat en fets reals?

Està basat en diferents històries reals. Vam fer entrevistes a cinc persones trans i arran del que ens van explicar vam agafar part d’una i d’una altra. La història no és real però les coses que passen, sí.

Quin era el punt de partida?

La realitat és que fa uns anys, quan encara aquí no se’n parlava, vaig llegir un article d’un home embarassat que explicava com de dur era psicològicament tenir un cos de dona i saber que hauria de tornar a tenir la regla. I era un tema massa delicat per no buscar persones que han fet el trànsit.

Ha confrontat prejudicis?

Més aviat vaig descobrir coses que no m’haurien passat mai pel cap. L’Hugo, un noi trans de 18 anys, em va explicar que durant molt de temps no parlava perquè li feia vergonya sentir-se la veu. No m’havia parat a pensar que algú podia no arribar a parlar perquè li repugnava la seva veu.

En quins gèneres vol deixar empremta?

A vegades hi he intentat pensat i no hi ha res concret. Segons l’etapa de la vida, però no té necessàriament a veure amb el que visc. Tinc la sort i la desgràcia que ningú em paga per fer-ho i puc fer el que vull.

Té alguna fórmula secreta per cercar la inspiració d’un guió?

No ho saps mai. Una vegada estava en un funeral i quan va acabar van passar una cistelleta perquè hi posessin diners i d’aquí va sortir un guió. O veus una persona al carrer i tens ganes de treballar en un personatge d’aquelles característiques.

Té reptes immediats?

Ara al desembre vam rodar un teaser que es diu Verdugos, sobre un botxins a la postguerra espanyola. I a més ara estarà a punt d’estrenar-se El fred que crema.

Hi ha un rerefons de consciència social en la seva obra?

Sempre he tingut molt clar que no soc ningú per donar lliçons. L’únic objectiu que tinc és entretenir. Ara bé, soc conscient que temes com Ximpanzé remouen consciències i el públic surt potser tocat d’alguna manera perquè s’hi identifica o coneix algú que en la seva vida no el van entendre.

Però darrere d’un artista sempre hi ha una intencionalitat...

L’artista acostuma a ser una persona que, ho sàpiga o no, és egoista perquè vol que la seva obra agradi, sigui fent riure o removent consciències. Ningú ho fa completament altruistament i els que van de progres no me’ls acabo de creure. Jo no ho busco tot i que sé que passa i tot i que m’agrada que passi. No vull tenir la responsabilitat perquè una obra faci canviar la manera de pensar d’algú.