“El llibre explica com s'apaga un món, una època”

Tenia previst des del principi escriure una trilogia literària?

No ho tenia previst. Pensava que ja havia explicat allò que volia explicar. Però la meva mare va perdre la memòria i va deixar de parlar. Ara ja fa sis anys que no ens coneix. Llavors, com que ella va ser molt present als dos primers llibres, vaig pensar que n’havia de parlar. Tot i això, no és tan important la meva família com el fet que intento fer el retrat d’una època, d’una ciutat i d’una classe social determinada.

Què vol deixar palès?

Agafo la malaltia i la mare per explicar el final d’una època. Ella era el pal de paller in­tel·lectual de la família, i va perdre la parla i l’intel·lecte. En faig un símbol de com s’apaga un món, una època, el final de la generació dels pares, dels besavis, del final del segle XX. Qui llegeixi el llibre hi trobarà un món que se’n va per sempre.

El llibre es divideix en dues parts.

Exacte: Les paraules perdudes i Les paraules retrobades. La primera part fa referència a la malaltia de la mare i a la mort del pare. És el meu món. Els símbols d’una època que em miro amb nostàlgia. Amb ell se’n va la meva infantesa. Llavors, hi ha Les paraules retrobades, en què apareix la meva filla, els meus nets. Ells anaven aprenent paraules quan ella les anava oblidant.

Barreja en un mateix llibre el dolor per les coses perdudes amb l’humor i l’optimisme.

Sí. Hi ha tristesa perquè parlo d’una part de dins nostre que es mor per sempre però també hi ha il·lusió i ganes de viure. La primera part és més lírica i poètica. A la segona hi ha més humor, més anècdotes i moments que el lector riurà molt. Està escrit sobre una idea molt bonica: mentre alguns ens recorden, encara vivim.

Creu que els lectors s’hi veuran reflectits?

Crec que la gent hi veurà els seus avis, els seus pares... i no només aquells que tenen malalties i demències, sinó els que viuen amb plenitud. Al final parlo d’un món nou en què confio molt. És important que la humanitat no perdi el fil de la memòria perquè quan passa, la societat va molt enrere.

Torna a centrar la història a Girona.

Sempre he cregut que com més detallista ets, més lluny arribes. Quan pregunto als traductors què fa que algú que visqui lluny s’interessi per una obra que jo he escrit, em diuen que sempre són petites coses: una llum, una olor, el fet de seure al voltant d’una taula, la por a un moment de guerra... són coses que has d’explicar en detall. Les coses més petites són les més universals.