“Mai he amagat res: puc donar totes les receptes que tinc”

Aquesta serà la seva primera campanya de mones de Pasqua al país. Tot a punt?

Sí, i ho encarem amb moltes ganes, perquè una de les festes més importants de can Sauleda sempre ha estat la Pasqua. Una data en què els més petits són protagonistes només ens pot generar il·lusió.

Com ha evolucionat aquesta especialitat?

Originàriament es feia amb massa de pa, després es va passar a fer amb coca... fins arribar al pastís actual. De la mateixa manera, abans s’utilitzaven ous durs pintats, que van transformar-se en ous de xocolata, i amb el temps s’han incorporat personatges televisius.

Els pastissers han d’estar a l’aguait dels gustos infantils...

És obligatori estar al dia. Sempre pregunto als fills i als nets què veuen els nens d’avui, i a partir d’aquí agafem idees.

Com ha anat a parar a Andorra una família pastissera de Sant Pol de Mar?

En un viatge empresarial, la meva filla Sandra va coincidir amb representants de Júlia. Van començar a parlar, hi va haver bona entesa i va sorgir la idea d’obrir una pastisseria al nou centre Onix. Estem molt agraïts per l’acollida que hem tingut. Vam arribar aquí al novembre i ja tenim una clientela molt fidel a Andorra.

Vostè va obrir la primera pastisseria el 1969. Va pensar aleshores que arribaria aquesta expansió internacional?

En absolut, perquè ni tan sols vinc de família de pastissers. El meu pare portava una fàbrica de peces per a l’automòbil. De ben jove em va ensenyar a tornejar, però l’ofici no m’agradava. Li vaig dir que volia ser pastisser i em va enviar a Barcelona a fer d’aprenent.

Així era com s’estudiava abans la professió.

Sí, coneixent de primera mà com treballaven els millors. Vaig estar a la pastisseria Baixas, a la Vilaplana, a la Sacha... Fins que va arribar un moment en què vaig decidir tornar a Sant Pol i establir-me allà.

Com recorda aquells primers anys?

Van ser molt durs. Sant Pol era petit i hi havia quatre pastissers. El mateix Baixas hi tenia un local. Però gràcies a la implicació de la família, primer de la meva dona i després dels fills i els nets, hem crescut.

Vostè és com aquells grans xefs que treballen amb fórmules secretes?

Al contrari, mai he amagat res: puc donar totes les receptes que tinc. Quan alguns clients m’han preguntat com faig els diplomàtics, els croissants o les magdalenes, els he convidat a l’obrador i els he donat la recepta. Una altra cosa és que, quan provin de fer tot això a casa, els surti igual de bo.