Peter Ambor
“Era el moment de fer un pas al costat i deixar-ho”
Va debutar amb els isards el 2001 en un partit a Polònia. Després de 20 anys amb la selecció va disputar a Belgrad, amb 41 anys, el seu darrer partit a les files del combinat tricolor. El seu adeu i el de Dani Raya simbolitzen el relleu generacional.
Peter Ambor
Darrer partit amb els isards.
Una decisió meditada i que arriba per llei de vida. Un dia veus que tens 41 anys, que no recuperes com els més joves i fas el pensament.
Un moment molt especial per a vostè.
Han estat dos partits molt emotius. Davant Bulgària, per ser el del comiat a casa, a l’Estadi Nacional, i el de Sèrbia, a Belgrad, per ser l’últim de tots i el de l’adeu definitiu a la selecció.
Una llàstima fer-ho amb dues derrotes.
Sí, naturalment. Hagués preferit fer-ho guanyant els dos partits però no va poder ser. Vam tenir les nostres opcions però, al final, el comiat ha estat perdent a Belgrad.
En qualsevol cas marxa deixant els isards a la categoria.
Si no passa res, sí. Hem assegurat la permanència virtual a la Conference 2 Sud però hem d’estar pendents dels dos partits de Turquia.
Diu adeu amb felicitat?
Marxo satisfet de tota la meva trajectòria, content per tot el que he viscut però després de tants anys, 20 amb la selecció, tenia clar que era el moment de deixar-ho definitivament i de fer un pas al costat.
Fa uns quatre anys ja li va passar aquesta idea pel cap.
Sí, cap al 2018 va ser. Després m’ho vaig repensar i vaig decidir seguir una mica més. Va arribar la pandèmia i tenia clar que no volia marxar amb aquest sabor. Ara sí que sento que és el moment, tot i que fa una mica de cosa adonar-me que ja s’ha acabat, que no tornaré a jugar.
Però s’ha acabat tot?
El rugbi s’ha acabat, sí. Del tot. Tampoc seguiré al meu club [SCA Rivesaltes] i no vull continuar. Ho podria fer però no vull tenir el risc de fer-me mal i les prioritats canvien.
La família.
Evidentment. Sempre se sol dir, però és la veritat. Després de tants anys dedicats al rugbi ha arribat el moment de donar tot aquest temps a la meva família. El que no deixaré és la meva faceta d’educador al Perpinyà i d’entrenar els més joves.
Amb què es queda de tot el que ha pogut viure?
A nivell general dels valors que transmet aquest esport, dels companys i tot el que vius amb ells. No deixo una selecció ni un esport, deixes una família i és complicat.
Arriba una molt bona fornada.
Al país hi ha un bon grapat de jugadors joves, de mitjana de 22-23 anys, que venen apretant fort, són molt bons i ja tenen presència a la selecció. Clar, també ha estat un motiu important per pensar que ja era el moment de fer el relleu.