“El jazz ha retornat la improvisació a la música”

Com és el seu primer contacte amb el piano jazz?

Vaig estudiar piano al conservatori amb Marina Vallcorba i Míriam Manubens, dues grans professores de l’institut de la Llacuna. La Marina va posar totes les bases i la Míriam em va donar l’última empenta i em va fer veure que em podia guanyar la vida tocant el piano. El meu pare em va inculcar l’amor pel jazz, vaig veure diversos concerts de grans músics i vaig aficionar-m’hi definitivament. Vaig decidir seguir aquest camí i vaig tenir la sort de tenir el Marco Mezquida de professor.

Es defineix com a pianista itinerant, per què?

Intento no posar-me límits. El que més m’agrada és el jazz, però formo part de grups de festa major i tinc el projecte amb l’ONCA que és d’un estil més clàssic. També estic tocant amb Juli Barrero, quan hi ha un concert en gran format sempre soc el teclista del grup.

Aviat publicarà un disc. Què el va motivar a llançar-lo?

Quan vaig tenir l’oportunitat de tocar al festival Colors de Música a Escaldes vaig provar de tocar temes propis de jazz i el bon resultat em va impulsar a fer aquest disc quilòmetre zero.

Un disc quilòmetre zero?

Les composicions són meves i els músics són tots andorrans. L’única persona de fora és en Baptiste Hervin, que és el saxo solista. Però el baix és en Toni Fernández, en Kike Pérez és el bateria i el quartet de saxos el formen l’Efrem Roca, la Sílvia Gil, en Siso Real i en David Amat. També tenim un tema amb la meva germana, la Carolina Bartumeu, que és una violoncel·lista meravellosa. És un homenatge al Festival internacional de jazz d’Andorra. Portava l’NBA d’aquest genere al Principat i volíem reivindicar l’escena musical del país.

Quina és la seva relació amb el jazz?

És una relació d’amor i odi. Et permet treure el millor que tens dins, la premissa és que no hi ha una norma establerta i t’obliga a donar el millor de tu. És un gènere que va des de Louis Armstrong, que és molt clàssic, fins al free jazz que actualment practiquen els grans músics de jazz. Però hi ha cert odi per la gran dificultat que representa. El jazz demana un gran esforç mental per dibuixar un esquema.

Com es pot reivindicar aquest gènere?

Crec que cal reivindicar-lo perquè la improvisació en la música es va anar perdent perquè a partir del segle XVIII es va voler escriure tot. Però, per exemple, està documentat que grans pianistes clàssics com Beethoven i Bach eren grans improvisadors. Crec que el jazz ha retornat la improvisació a la música.