“Amb els 100 partits he tancat un cicle personal”

Es diu ben aviat, eh? 100 partits.

Mai m’ho havia agafat com un objectiu, eh? Quan t’adones que comences una nova temporada i ja en portes 95, ja ho penses i, llavors, sí que et marques la il·lusió de poder-ho complir.

Un honor, un orgull.

De portes en fora, segurament, però un honor és cada partit que jugo amb la selecció. Ara bé, el fet d’arribar als 100 és com tancar una mica el cicle personal.

Molta feina invertida.

Exacte, per això li dic. Ser centenari et deixa un pòsit de satisfacció personal innegable. Pensi que ara es juguen molts més partits a l’any que abans.

Respecte a fa 20 anys, quan vostè va començar, segur.

El volum de partits era un altre ben diferent. Llavors potser jugàvem deu partits cada dos anys i ara, entre Nations League i altres, aquests deu els jugues en un any.

Arribar ara pot semblar menys complicat.

Si s’hi fixa, els quatre que hem passat la xifra de 100 partits [Ilde Lima, Márcio Vieira, Sonejee i jo] vam debutar fa molt de temps. Segurament els nois joves que hi ha ara, com Berto, Aláez, Alavedra o Cucu, tota aquesta fornada que porten ja com 25 o 30 partits, si tenen una carrera normal i regular, arribaran fàcil als 100 i els passaran amb escreix.

Del primer ja en fa 22 anys.

Tenia 17 anys el dia del meu debut, però no em vaig assentar a la selecció fins uns anys després. Va ser el febrer del 2000, amb un quadrangular d’amistosos que van jugar a Malta. Van fer tres partits i vaig debutar al primer, a la segona part, contra Albània.

Davia estar en un núvol.

Va suposar un xoc important, sí. Pensi que vaig compartir vestidor, per exemple, amb Justo Ruiz, que feia tres anys que era el meu entrenador. Estava com el típic nen que el pugen a jugar amb el primer equip.

103 internacionalitats. On està el seu sostre?

Sincerament, quan vaig jugar aquests partits de la Nations al juny amb la voluntat de no fer-me mal i ajudar tot el que pogués. Ara la idea és acabar la Nations al setembre. Ja ho veurem.

Ai...

Estic a punt de fer 40 anys i és normal que m’ho plantegi. El cos té els seus límits, els dolors són més grans i costa cada cop més recuperar-se. Tot el que estic vivint ara és temps afegit.

Les sis victòries oficials de la selecció han estat amb vostè al camp.

Igual ara podré fer una altra funció, puc entrenar amb ells o fer de delegat [riu].