Òscar Cabanas
“Amb ritme de competició sempre dono el millor”
Es va imposar a l’Andorra 21 Ports, prova ciclista de tres etapes, en un emocionant duel final amb Sergi Casabella i Tomi Misser. En una temporada un pèl estranya per al corredor, aquesta victòria ha suposat una glopada d’aire fresc.
Òscar Cabanas
Una victòria merescuda i patida.
I que em va deixar molt satisfet. Vinc d’una temporada estranya, d’unes setmanes complicades en l’àmbit personal, amb alguns problemes, i guanyar l’Andorra 21 Ports ha estat una gran alegria.
El que diu de la temporada estranya...
Em costa molt agafar la forma si no competeixo i a Catalunya estan anul·lant curses i tot està sent una mica estrany. No hi ha la regularitat d’altres anys. Al febrer vaig patir una caiguda, després vaig enllaçar dues curses amb setmanes d’aturada i ho va fer tot més complicat.
L’Andorra 21 Ports, per tant, va arribar com una benedicció.
Tampoc m’esperava estar al davant des del principi. El Tomi [Misser] és fort i es regula molt bé, el Sergi [Casabella] també venia collant i tot i que jo em notava bé i havia entrenat fort mai saps com anirà.
Però era una prova per veure com es trobava.
Sí, exacte. Sé que no estic al meu màxim nivell però tampoc molt baix. Em trobava bé i com que no he pogut anar a algun Campionat d’Espanya o als Jocs del Mediterrani, la 21 Ports era un bon test.
Tenia clara l’estratègia a seguir.
El primer dia volia veure a quin ritme anava la cursa i què passava. Anava a veure-les venir, a aguantar amb el grup i a l’expectativa. Sabia que podia estar allà, a no ser que hi hagués alguna escapada contundent i ben d’hora.
La segona etapa, a Beixalís marcava la pauta.
No em considero un escalador pur. Vaig bé en pla i en muntanya però no soc especialista en quelcom concret. Beixalís és un port que si es fa amb un ritme de 24, com així va ser, sabia que el passaria.
Arcalís.
Un port molt llarg, com el de Cabús, i ho vaig portar bé perquè sabia que tampoc havia de marcar jo el ritme. La clau era atacar als trams que, per pendent, s’afluixés una mica més.
I al tercer dia, triomf d’etapa i l’Andorra 21 Ports al sac.
Havia entrat amb el Tomi [Misser] i el Sergi [Casabella] a tots els trams cronometrats i, d’alguna manera, pensava en el fet que si superava els dos primers dies el tercer em trobaria millor.
Allò que deia del ritme de competició.
És clar. Amb ritme de cursa sempre dono el millor, no tinc baixades molt bèsties i el ritme amb què es va pujar el coll d’Ordino em va anar fantàstic. En una cursa d’etapes tan curta, la regularitat és bàsica i has d’estar pendent del que fan la resta de corredors.