“Vivim en una mena de règim dictatorial de la imatge”

Què proposa a ‘Gastropoda’?

El projecte va néixer a partir d’una vivència personal. Resideixo en un poble prop de Barcelona, en una zona rural i força humida. Tinc la bústia a l’exterior de casa, de manera que, quan torno d’un viatge llarg, sovint em trobo que els cargols s’han menjat una part de la correspondència.

Com va decidir convertir aquest fet en art?

Cal tenir en compte que una bona part del material que rebo per correu són invitacions de museus i galeries. Com que aquestes targetes solen reproduir obres o fotografies de les exposicions corresponents, els cargols actuen com a agents menjadors d’art. La idea que per crear s’ha de destruir em sembla una metàfora molt interessant i molt poètica.

Com ha intervingut vostè en tot aquest procés?

Primer, de manera deliberada, donava als cargols les invitacions dels museus perquè anessin rosegant i produint aquestes imatges alterades. Quan em semblava que la degradació era suficient, reproduïa i ampliava la targeta per exposar-la.

Podem parlar, doncs, d’una autoria compartida?

Totalment. De fet, no crec en la individualitat de l’autor, perquè, en el fons, tota obra de creació sempre és coral. Quan un crea, sempre rep influències, tant dels seus contemporanis com dels artistes del passat.

La imatge està perdent valor per culpa de la seva sobreabundància actual?

Més aviat al contrari. Aquest excés fa que vivim en una iconocràcia, una mena de règim dictatorial de la imatge.

Com podem fer-hi front?

El primer pas sempre és l’educació. Anys enrere, els qui volíem ser fotògrafs passàvem per un procés d’aprenentatge, fos autodidacte o reglat.

I avui dia tots som fotògrafs.

Sí, perquè tothom porta una càmera a la butxaca. Per això, em sorprèn l’absència de matèries relacionades amb la comunicació visual a les escoles.

Els nens aprenen a llegir un text però no una imatge.

En cap col·legi no s’ensenya el paper actual de les imatges, quan molts infants es passen hores davant la pantalla. El resultat és que aquests nens no tindran les eines intel·lectuals o teòriques per saber utilitzar les imatges i, així, impedir que les imatges els utilitzin a ells.

Quin és el paper de l’artista en aquest context?

Jo proposo una certa ecologia visual: treballar sobre material ja existent. En lloc de contaminar el món amb imatges noves, per què no recuperar aquelles que viuen en letargia als arxius o circulant per Internet per donar-los una nova vida?