Martín Blanco
“Tenia moltes ganes de sentir l'adrenalina de la competició”
L’exemple perfecte de persona multidisciplinària. És professor a l’Escola d’Art de Sant Julià, fa il·lustracions, ha escrit tres llibres, toca la bateria al grup Four Flags i, a més, ha guanyat una medalla de bronze fent jujitsu.
Martín Blanco. Artista gràfic, il·lustrador i escriptor
Amb el seu full de serveis, només li puc demanar si el dia li queda curt.
M’aniria bé que el dia tingués més hores, sí. Ara bé, suposo que, com diuen, a mesura que ens anem fent grans necessitem menys hores de descans.
Ah, sí? No dorm gaire?
Amb cinc hores ja en tinc prou i, segons el metge, dec dormir d’una manera molt profunda aquelles hores perquè sigui reparador. Em trobo perfecte durant el dia.
I a sobre d’il·lustrar, ser professor i escriure llibres, també practica jujitsu.
M’entreno un parell de nits per setmana, als Serradells, i vaig al gimnàs diàriament. Vaig començar a fer jujitsu el 2003, en una acadèmia de Barcelona, abans d’arribar a Andorra a viure. Un cop al país ho vaig reprendre el 2009 amb Marco Túlio, el mestre, però d’una manera bastant intermitent.
Fa dos anys es va posar les piles.
Sí. Abans de la pandèmia concretament i vaig tornar a entrenar-me amb constància i amb més regularitat. A més, és important mantenir l’aspecte físic, que un ja té 48 anys i no es pot fer segons quines bogeries.
Com arriba el jujitsu a Andor-ra?
Precisament a través de Túlio. És cinturó negre, brasiler, i va muntar una filial de l’Acadèmia Aranha amb seu a Barcelona i que porta Yan Cabral. De fet, l’associació ja està establerta legalment a Andorra.
Però a banda d’entrenar-se, vostè ja competia.
Sí, un parell de vegades, a Barcelona, quan encara era cinturó blanc, però la darrera vegada que havia competit a Andorra va ser en judo.
També ha tocat el judo?
[Riu] Sí, però va ser només un any, amb Túlio, i vaig aconseguir una medalla de plata a França fa uns quants anys.
I ara una de bronze.
En jujitsu, sí. Tenia moltes ganes de sentir l’adrenalina de la competició i de quedar-me sense aire pels nervis. És una sensació espectacular i, a més, em va permetre lluitar contra gent de la meva categoria.
L’Aranha, el club, va aconseguir sis medalles més.
I molt més importants que la meva! Juan Hernández se’n va penjar dues d’or, Adrián Díaz una d’or i una de plata i Luciano Jara dues de plata. Al club hi ha gent de molt nivell.
No hem parlat del seu grup de música, els Four Flags.
Som en un moment de reestructuració, però estem component temes nous i amb moltes ganes. De fet, tot rutlla i esperem que cap a l’any vinent es pugui gravar el tercer disc.