“L'heroi nacional català potser té més actitud de mossèn”

Qui era Buffalo Bill?

Buffallo Bill és un personatge mític de la història nord-americana però en realitat era un caçador de búfals. El que va succeir és que els nord-americans necessitaven herois nacionals per construir la seva identitat de gran nació i després de la guerra civil el van erigir com un dels mites de l’Oest.

I com es va fer famós?

Doncs aquest senyor va muntar un gran espectacle amb els supervivents de la conquetsa de l’Oest, el qual va ser la gènesi del western que tots coneixem i que va arribar al cinema. De fet, es podria dir que Buffalo Bill es va inventar la cultura de masses.

L’obra es diu ‘Buffalo Bill a Barcelona’, també va fer el salt a Europa aquest bon home?

Sí, el seu espectacle va viatjar per tot el món. A Barcelona hi va ser el 1899 però va ser un petit fracàs. No va anar gaire bé i era un element que tenia clavat com una espina. I això que a priori no havia d’entrar a Barcelona durant la seva gira europea, però l’alcalde de l’època el va convèncer.

I per què no va quallar?

Les fonts oficials diuen que en aquella època a Barcelona hi havia una passa de grip i que aquells dies feia molt de fred i la gent no hi va voler anar, però jo crec que té més a veure amb el tarannà català.

És que els catalans...

El català és l’antagonista del cowboy. La masculinitat hegemònica a Catalunya no acaba de quadrar i no ho dic com una cosa ni bona ni dolenta, sinó que defineix. L’heroi nacional català potser va més cap a una actitud de mossèn, no ho sé, per exemple Jacint Verdaguer.

Potser té raó.

Raquel Sans diu que si Buffalo Bill hagués anat a Madrid hauria triomfat. Les nacions necessiten els seus herois nacionals i crec que en el cas català el fet de tenir els herois nacionals que tenim fa més difícil vertebrar la nació.

Parlant de Raquel Sans, com ha estat preparar una obra amb una periodista i no una actriu?

Tota l’obra es basa en un somni de la Raquel que s’imagina que entrevista Buffalo Bill. Evidentment no és una entrevista seriosa, però sí que vàrem pensar que el millor era que ho fes una periodista que, en aquest cas, coneix moltíssim els Estats Units i la seva història. A més, sé que la Raquel és una persona a qui sempre que li proposen alguna cosa més enllà de l’habitual s’hi apunta. Jo no la coneixia personalment, però ha estat fantàstic.

Riurem a l’obra?

La gent ha de venir amb ganes de passar-s’ho bé. No donarem lliçons a ningú i entretindrem.