“El que es veu a la televisió és un 5% de la nostra feina”

Com està sent cobrir les ‘midterms’?

Cansat i enriquidor. Fa tres dies que dormo dues hores i no paro de treballar. Però alhora està sent molt interessant. La cursa del senat està molt ajustada, tot depèn de pocs vots i estem veient una societat dividida. L’altre dia també vaig anar per primer cop a la Casa Blanca, a una roda de premsa del president Joe Biden amb les primeres valoracions.

No sembla que porti menys d’un mes a Washington.

No [riu]. Han passat massa coses en poc temps. Als pocs dies de venir, per exemple, hi va haver l’atac a la casa de la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi. Va ser una prèvia del que m’esperava.

Què és el que ningú sap sobre els corresponsals?

Que mai desconnectem. No tenim horaris i sempre hem d’estar pendents del que passa. Amb el radar activat. La petita part que es veu a la televisió o la ràdio és un 5% de tota la nostra feina. A més, treballar per mitjans espanyols des de l’estranger és difícil, sobretot per la diferència horària. Quan vosaltres dormiu aquí continuen passant coses, i quan us lleveu hem d’informar-vos.

La Sara de fa deu anys s’imaginava arribar fins aquí?

La meva mare sempre em recorda que, quan era petita, ja deia que el meu somni era ser corresponsal i viatjar pel món. Però són coses que no pots planificar, i no pensava que em passaria tan d’hora.

Quins van ser els seus passos quan va acabar la carrera?

Vaig acabar la carrera de periodisme a Barcelona el 2012 i, de seguida, vaig venir a Andorra a treballar. RTVA va ser la meva escola. Després, vaig marxar a estudiar relacions internacionals a Nova York.

I un cop acabats els estudis?

Vaig tornar a Barcelona, on vaig començar a col·laborar amb mitjans internacionals informant sobre els atemptats de les Rambles, el procés independentista, les eleccions espanyoles... I, de sobte, un dia vaig decidir deixar-ho tot i marxar a París. Va ser la meva primera corresponsalia a l’estranger, abans dels Estats Units.

Washington, París, Barcelona i Nova York. Amb quina ciutat et quedes?

És difícil escollir. Cada ciutat t’aporta alguna cosa. Potser em quedaria amb París, vaig estar-hi dos anys i és poc temps. Tot i això, Washington m’està acollint molt bé.

I Andorra?

Andorra és casa meva. Mai he descartat tornar-hi, però de moment he de créixer fora. Per descomptat, vinc sempre que puc a veure la família.